TRISTA NOTÍCIA

Es fa saber a tots els amics i coneguts que en Simeó Cardona Piña, va morir el 25 de desembre d'un vessament cerebral.

FESTES NADALENQUES 2009/2010

PAISSATGE BUCÒLIC

Pastorets de la Muntanya que viviu amb gran recel.
Desperteu, veniu de pressa que n'és nat el rei de cel

BON NADAL

i

MILLOR ANY NOU

Sempre, en aquestes dades, moltes persones diuen: Any nou, vida nova.Ho trobo una mica absurd, ja que no es fa res, del que es promet.

- A partir del dia 1 de gener deixaré de fumar, quan acabin les festes faré dieta, aquest any no esperaré els Reis per fer ............ Però si quan s'acaben les festes tot segueix igual o fins i tot pitjor.

- Les targetes de l'autobús a partir de gener són més cares, els impostos també es mouen cap amunt, comencen les vagues, més sovint perquè les de l'any anterior no han tingut èxit. Molta gent comença l'any sense la persona estimada ... Així doncs que celebrem?

Bé, malgrat tot, desitjo: Pau, salut i molts € a la butxaca per fer front a tot el que ens espera quan estrenem aquest nou ANY 2010.

Jo, no crec amb aquell rodolí que abans es deia tant: " Contigo pan i cebolla" . Deixem de cantó les rucades. Hem de reconéixer, que amb la butxaca plena les penes són menys dures.

Salut amics.

Marisa, 20/12/2009

EXCURSIÓ A VIC

CASAL EL BON CALIU DE BIGUES
GRAN PRENADAL ‘09

LA GLEVA-VIC-PRATS DE LLUÇANES

Dia: 18 de Desembre Hora de sortida: 08:00

Sortida del nostre lloc d’origen en direcció Vic i la Gleva on ens aturarem per fer un bon esmorzar a base de:

Pa amb tomàquet i embotits casolans, aigua, vi, i cafè.

Seguirem viatge en direcció nord fins arribar a Vic. La riquesa del seu patrimoni manifesta en la qualitat dels seus museus, arxius i edificis històrics, juntament amb la abundància d’associacions dedicades als camps més diversos són l’expressió d’una ciutat plena d’inquietuds cíviques culturals i artístiques.
Farem una interessant visita guiada a la catedral de la capital d’Osona, el campanar i la cripta romànica, el claustre gòtic, el retaule de Pere Oller i les pintures murals de Josep Mª Sert. Ens meravellaran. Entre els anys 1781 i 1803 va tenir lloc la transformació més important que ha sofert la catedral i que consistia en una ampliació de la nau que obliga al trasllat del claustre de la catedral actual, és obra de l’arquitecte Josep Morató i Codina
A una hora bona ens dirigirem a Prats de Lluçanés, al restaurant Cal Quico, on dinarem en base al següent menú:

Pica-pica (patates i olives), escudella barrejada, bacallà bona cuina, pollastre amb seva salsa i prunes, pastís de Nadal, assortit de torrons i neules, pa, vi, aigua, cava, cafè i gotes.

Després d’una animada sobretaula amb ball iniciarem el viatge de retorn cap al nostre lloc d’origen

PREU: 38,00 €

EXCURSIÓ A AGRAMUNT

CASAL EL BON CALIU DE BIGUES
AGRAMUNT
TORRONS VICENS

Data: 27 de Novembre Hora sortida: 08:00

Sortida del nostre lloc d’origen, direcció Igualada. Arribarem a Castellolí, per fer un bon esmorzar en base a:

Baguette amb embotit, vi, aigua, cafè o cafè amb llet

Desprès pujarem de nou a l’autocar, per acostar-nos a Agramunt, on acompanyats pel guia local, visitarem els seus carrers i places més emblemàtiques del centre històric d’aquesta petita Vila. Durant la visita, ens comentaran els trets arquitectònics i històrics més notables.
Després, ens desplaçarem fins a la fàbrica de Torrons Vicens, que des de l’any 1775, es dedica a l’elaboració dels torrons més emblemàtics de Catalunya. Els seus torrons, elaborats artesanalment, mantenen la qualitat sense renunciar a la varietat.
Un cop acabades les visites, marxarem de nou cap a Castellolí, al Restaurant Els Ceps, per dinar en base al següent menú:

Amanida al centre de taula. Fideuà. Rodó de vadella. Les postres. Pa, vi, aigua, copa de cava i cafè.

Després, d’una animada sobretaula amb ball i música, iniciarem el viatge de retorn al nostre lloc d’origen

Preu: 36,50 €

FOTOS

Tenim el goig de presentar-vos els nous alumnes d'aquest curs 2009-2010

Tenim el goig de presentar-vos els nous alumnes d'aquest curs 2009/2010


ARACELI LORENZO
ANTONIO CALA














CARMEN FERRER













DOLORS PASTOR














RAMON CAMPOS













ANNA SUECO
JUAN MARTÍNEZ













NÚRIA FORCADELL
JOAN RABELL













JUAN LOPEZ












J. ANT. MANRIQUE
REMEDIOS FERNANDEZ

Excursió al Monestir de Sant Cugat

CASAL EL BON CALIU DE BIGUES

Sala de festes BOGART
Monestir de Sant Ramon Nonat

Data : 30 d’Octubre Sortida : 08 : 00

Sortida del nostre lloc d’origen, a l’hora convinguda, en direcció sud. Arribarem a la població de Calaf, i ens dirigirem a la sala de festes Bogart, per esmorzar en base a

Llesca de pa amb tomàquet, pernil dolç, mortadel·la i llonganissa, vi aigua, cafè o cafè amb llet

Tot seguit anirem a visitar el Monestir de Sant Ramon Nonat, anomenat per la seva bellesa, l’Escorial de la Segarra
Amb l’ajut d’un frare visitarem les dependències del monestir, alguna cel·la... i coneixerem la història de Sant Ramon.
A una bona hora ens dirigirem cap al municipi de Calaf per fer-hi un tomb. Fent un recorregut per la seva història ens hauríem d’aturar en episodis com la Guerra Civil catalana i la batalla de Calaf (1465) o la Guerra de Successió. Serà als segles XVII i XVIII quan la vila es convertirà en un important centre cerealístic, ramader i d’intercanvi.
Un cop finalitzada la visita, tornarem al Bogart per dinar i gaudir d’espectacle i festa
Dinarem a base de:

Crema de peix i marisc. Lluç i calamars a la romana. Jarret ibèric amb patates. Gelat de xarrup de llimona. Pa, aigua, vi blanc i negre, cava, cafè, tallat o infusions.

Gaudirem de la festa, el ball i l’espectacle i a una hora bona tornarem al nostre lloc d’origen

PREU: 35,50 €

VAL MÉS RIURE QUE PLORAR

LA IL·LUSIÓ DE LA MEVA VIDA
Llàstima que llavors, ja era massa tard…………
És una frase que mai m’ha agradat massa. Crec que sempre es pot canviar el rumb de la vida.

Quan em vaig jubilar, els meus sentiments personals eren de fracàs total, per no haver pogut al llarg dels anys fer el que a mi, més m’agradava. Per exemple: fer Catequesis als infants, escriure, llegir, fer labors, i altres moltes activitats.
A les hores el meu pensament era negatiu. M’explico!

Als sis anys vaig començar a anar a l’escola, però ho vaig tenir molt difícil per poder anar-hi. La meva mare, estava delicada i jo tenia que tenir cura dels meus germans/es. N’érem sis i jo era la més gran per tant feia moltes faltes. Malgrat tot, com m’agradava anar en aquella escola encara que m’hi moria de fred.

La meva il•lusió des de petita era poder estudiar per ser infermera, però les circumstàncies de la vida, no va poder ser.

Als dotze anys ja em van fer anar a treballar i així poder ajudar a l’economia familiar, com a moltes cases era molt necessari.

Per què aquesta explicació de la meva vida? Doncs perquè reconec que em vaig equivocar al estar un temps negativa.
Ara he trobat el que no havia tingut mai dins l’entorn familiar.
Molt bons amics i persones que si t’ensorres t’ajuden a sortir del forat i a poder tirar endavant.

Per això en agraïment a aquestes persones, reivindico la paraula “que mai és tard” i que sempre es pot rectificar.
Jo desitjo de tot cor que puguem tenir molts anys entre nosaltres, totes aquestes persones que lluiten per el progrés.
Al final jo no he estat infermera, però gràcies a l’ensenyament i la l’Informàtica puc divulgar els meus pensaments per escrit, cosa impensable fa un temps.

Dolors Vilaseca i Llorens Vinyoles
Alumnes del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

EL MEU MAL NO VOL SOROLL

Llàstima que llavors, ja era massa tard. Això és el que ella pensava quan es despertava durant la nit i sentia sobre ella el pes del braç del seu marit que l’estrenyia, que li acariciava el seu cos, i el seus llargs cabells.

Si, llavors ja era massa tard.....les urpes del càncer, l’havien tocat de ple i ell s’han havia adonat de que malgrat tot, encara estimava aquella dona.

La Júlia sempre havia estat al seu costat, criant els seus fills i a la vegada els avis, sempre solucionant els desgavells que podien succeir en un moment determinat.
La Júlia sempre li havia perdonat les culpes i les infidelitats. Déu meu! Aquella dona havia estat sempre al seu costat i ell no se’n havia adonat.

Va ser dos mesos abans de morir quan va percebre que l’estimava.

Quan la Júlia tenia algun moment de lucidesa encara sentia el seu marit que li prometia el cel i la lluna: recorrerien el món, ferien llargues vacances, cosa que no havien fet mai. I llavors ella pensava.... massa tard.........

Em dic Vicenta Sanz i sóc alumna del curs “I tu per què no?.
Estic molt contenta amb aquest curs doncs ni somniant esperava estar escrivint el que escric aquest moment.

Penso que aquests cursos s’haurien de promoure més, doncs ajuden a la gent gran a tenir altres inquietuds, com per exemple: No “poltronar-se” davant la televisió hores i hores. Gaudim de tot el que ens ofereix la vida.
Aprofitem al màxim moure les neurones, hem de pensar que cada dia en perdem unes quantes.
Tenir el cervell ocupat, ens farà oblidar aquella pastilla miraculosa per la depressió, la qual no deixa de ser una droga i com sabem, amb les pastilles curem una cosa i n’espatllem un altre.

Aquest any compliré 69 anys, faig gimnàs dos cops per setmana, vaig d’excursió sempre que puc i...........m’agrada viure!

Espero haver contagiat una mica del meu entusiasme perquè mai repetim la frase:” llàstima llavors ja......................

Vicenta Sanz, alumne del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

CULPA NO TÉ QUI FA EL QUE HA DE FER

VEURE ESCOLTAR CALLAR

Llàstima que llavors ja era massa tard…Són paraules que trobem en boca de moltes persones.

Hem d’anar amb compte com parlem davant d’altres persones, hem de mesurar molt el que diem; procurant sempre que no siguin mal interpretades, doncs llavors passa el que passa.
Bé, de passar poden passar varies coses: una d’elles, aprofitar algun mot que pot tenir dues vessants i fer-ne un cabdell ben gros, poder embolicar la troca i aconseguir un mormol que va creixent més i més. Com més llarg millor, sense mirar el mal que s’està fent. En gaudeixen!.

Com queda el qui ha parlat? MALAMENT!

Per desgràcia, si passa alguna cosa contra la nostre persona, sempre som els últims en assabentar-nos de l’enrenou que s’ha format al voltant nostre.

Quan es vol reaccionar, la pedra ja rodola per la teulada. Com arreglar-ho?
Per què, hi ha gent així en ple segle XXI?

Malgrat em pesi, tinc d’acceptar que encara se’n troben, pocs però encara hi ha gent que sembla que no pugui tenir la llengua quieta, només la mou per fer el mal.

Els vull qualificar:

Són persones al meu parer: ignorants, amargades i, supèrbies.

Per què ignorants? La ignorància, és l’enemic més gran que té l’ésser humà. No et deixa créixer, ni tampoc formar-te com a persona. Anul•la! No ets res! ... Qui vol tenir amic així? ... Ningú!

Supèrbia! Orgull! ... No voler admetre que s’estan equivocant amb el camí escollit i sense voler acceptar la mà que se’ls brinda, ni es deixen treure la bena que porten al voltant dels ulls i els taps que duen a les orelles.
Si arribessin, a poder deslliurar-se d’aquests paranys, podrien veure, podrien escoltar, podrien gaudir de tots els beneficis que ens ofereix la vida. La vida a vegades pot ser molt beneficiosa, generosa i positiva i no arribar al final i lamentar-nos dient: llàstima que llavors..............

Rosa Santamarta, Juliol 2009

Sóc, alumne del casal de Bigues i Riells
I faig Català i Informàtica.

COR APASSIONAT NO VOL SER ACONSELLAT

L’AMOR i EL PODER

Llàstima que llavors ja era massa tard...

Tot va començar un quatre d’Agost de 1936 en el cafè Daniels de Paris. Rue de la Paix nº 24, prop de la Tour Eiffel.
Eren quarts de vuit i quasi ja era fosc. Ja sabem que les tardes d’Agost són més curtes i comença la tristor més el plugim de tot el dia, hi va ajudar.

Estic parlant de tristor i per a mi era el dia més feliç de la meva vida, tenia una cita amb el meu estimat François de la Prairie.

En François no era mai puntual però jo ja hi estava acostumada i mentre l’esperava gaudia d’una “cigarrette mentolada”, és el que fumava aleshores.

Estàvem apassionadament enamorats i va ser aquella tarda, que portant un brillant com un cigró em va demanar que ens caséssim.
El meu afany de independència, de llibertat, de ser famosa amb la meva feina, va fer que el rebutges. Això el va deixar fred. Malgrat la negativa no va quedar gaire decebut doncs ell, ja em coneixia prou bé.
Unes setmanes desprès vam anar a viure junts, en la seva mansió prop d’Orleans.

Va passar el temps i els fracassos amb la meva feina perduraven. La pintura necessita inspiració i a mi no m'en venia. Jo volia triomfar, no volia els seus diners, volia ser jo, valer-me per a mi mateixa, ser algú en aquesta vida.

En François anava vivint com sempre: els seus cavalls, la caça, fent festes a casa o més ben dit, bacanals. Per cert, cada vegada més sovint, agafava unes borratxeres impressionants. Llavors venia la segona part: els maltractaments i tenir que aguantar, veure’l flirtejar amb les seves antigues promeses les quals encara em donaven consells maliciosos. "de quan elles ocupaven el meu lloc". Esmentant, que aquelles joies que jo lluïa, les havien portat elles primer.

L’encant d'enamorada em va desaparèixer i vaig caure en una llarga melangia.

Dos o tres cops l’any el meu company François rebia la visita del seu gran amic Tierry Jantjebeton. Era un noble cavaller amic de la infància el qual s’estava amb nosaltres llargues temporades gaudint de tot el que oferia aquell indret: la cacera amb els seus gossos igual que es veu en les pel•lícules, de les piscines fredes i calentes, de les sofisticades festes d’en François.
En Tierry, era un home atractiu, moreno, alt, aproximadament devia medir... quasi un metre noranta. Portava els cabells llargs i quan muntava a cavall se’ls lligava, perquè no li molestessin al cavalcar.

Mica en mica, en secret, Tierry es va enamorar de mi perdudament i naturalment, jo d’ell. Allò si que era un amor intens, pur, tendre, no hi ha paraules per descriure tot el que vaig rebre en aquella època.
Tan intens era l’amor que teníem Tierry i jo, que vam proposar a François que em deixes lliure, a la qual cosa es va negar rotundament; al•legant que jo era d’ell, que érem una parella i que les visites d’en Tierry començaven a ser inoportunes...

Tierry, va marxar per una llarga temporada doncs l’estança a casa era insuportable. Tots tres convivint amb aquell problema no podia ser, no hi havia festes ni caceres que fessin oblidar aquell malestar.

Ja havíem arribat a 1939, quan llavors va esclatar la guerra, els alemanys van envair França. Tots pensareu que només faltava la guerra en tota aquesta història, doncs no, per a mi va ser una alliberació.
En Daniels va marxar al front i jo vaig començar a pintar i a vendre quadres a dojo. Els alemanys tenien diners i els hi agradava les expressions que jo reflectia en aquell tros de tela.

La guerra porta desgràcies a mi em va portar la felicitat doncs en mig del meu èxit vaig retrobar l’amor de la meva vida en Tierry Jantjebeton.

El temps que vam estar junts... és inexplicable, la passió que hi havia entre nosaltres. Em va demanar per casar-nos, però el meu orgull per la meva feina va fer que tornés a rebutjar. Aquells moments de passió, podria estroncar la meva superació dins del món empresarial.

Vam seguir estimant-nos durant un any aproximadament, fins que els alemanys el van empresonar.
La guerra seguia i mentre “La France” es deteriorava, jo anava pujant. Els alemanys seguien sent fidels a les meves obres.

Per fi va acabar la guerra, era Setembre de 1945, però la noticia per a mi va ser una cosa indiferent. Jo ja tenia el que volia: fama, diners i era solvent . Ara ja no dependria de ningú i si m’anava bé podria tornar tots els diners que m’havia donat en François.

Era una altre tarda plujosa de tardor, jo seguia freqüentant el bar de La Rue de la Paix i com sempre fumant les meves cigarretes amb gust de menta. Els vidres estaven entelats però tot i això vaig reconèixer la silueta d’en Tierry el meu amor perdut des de feia temps. Aquí, sí, que maleïa la guerra.
Ens vam estar parlant una bona estona explicant coses passades i jo sabia que d’un moment a l'altre ell m’agafaria la mà i em tornaria a demanar que ens caséssim i naturalment li donaria un si com una catedral.

Doncs sí, em va agafar la mà, però va ser per dir-me que s’havia casat amb la Chantal. Una noia refinada molt coqueta que freqüentava les nostres festes i que portava els xicots com titelles per tot l’amor que els donava.

Com sempre em va pujar l’orgull i em vaig empassar tota la ràbia que m’havia donat la noticia. Freda com un glaço vaig encaixar la desgràcia de no tenir als meus braços l’amor de la meva vida. Havia fet tard perquè havia anat darrera de la fortuna i la fama. I ara de que em servia tot això? Bé, si servia, al menys podia pagar els deutes que tenia d'en François.

Comprenc que he estat molt equivocada i que he barrejat conceptes primordials de la vida.

Marisa i Simeó

Monitors d'Informàtica i Català

Setembre 2009

AMOR IMPOSSIBLE

EL CAMÍ DE LA FELICITAT

Llàstima que llavors ja era massa tard ...

Jo et veia venir pel caminet amb el teu caminar pausat, et veia venir per la finestra de casa amb el cor accelerat. Jo sortia a rebre’t i en el jardí seiem llargues estones mentre tu parlaves molt, i jo no et creia de res.

Més tard, tu vas fer la teva vida i jo la meva.

Un dia vas venir a casa meva i aprofitant que la mare va marxar un moment, em vas dir: Quan jo et parlava, tu no em vas creure mai, de res del que et deia.
Jo li vaig contestar: No! No t’escoltava perquè pressentia la teva mentida, i jo et parlava seriosament.

Més tard et vas casar i no vas tenir gaire sort, car l'amor es una cosa que no coneix un llarg durar.

Va passar molt de temps, fins que un dia ens vam veure a l'estació de Barcelona.
Des d'un tros lluny ens vàrem mirar com un núvol oblidat .
Eres alt i elegant, tu vas agafar el tren, a mi, m'esperava la meva cosina que em digué? que feies mirant cap a l'estació? Jo li vaig respondre: Res, recordava temps passats. Ella em mirà i no contestà...


Fou màgic per uns moments . Ai!... records d’un temps passat.
Llàstima que....




M. Rebordós
Alumne del Casal de Bigues i Riells

ENDAVANT

AIXÒ ES EL QUE EM DEIA MOLTA GENT

“Llàstima que llavors ja era massa tard”... això era la frase que em van dir quan vaig començar unes classes de Català i Informàtica. Però es van rotundament equivocar doncs cada dia m’ho agafo amb més il•lusió.
Totes les persones que tinc al meu costat sempre han estat un gran punt de recolzament sempre m’han donat molts ànims per seguir amb aquesta tasca.
Tinc que confessar, que em costa una mica doncs sóc una mica dura de cervell, em costa comprendre les coses; però vaig tirant endavant.
Massa tard, mai! Us heu parat a pensar la gent que es coneix fent totes aquestes activitats, personalment m’encanta, es molt gratificant i en una paraula: et sens jove.
Es com comunicar-te amb un altre món: coneixements varis, amistats, tornes a recordar coses que havies deixat en l’oblit, en un racó, fora de si mateix.

Així que la frase “llàstima que llavors ja era massa tard” per fer això o allò en aquest moment no hi te cabuda.

Si tenim salut, sempre hi ha temps per fer coses. En la nostre joventut vam fer les que ens pertocaven, ara fent les que bonament podem fer amb ajut d’uns i d’altres.
Per què renunciar al que tenim al davant? Hem d’aprofitar amb alegria.
Renunciar a l’amor per què som Grans? Mai! L’amor és bonic a totes les edats. Ens en podem fer un munt de preguntes com aquestes a les quals hi trobarem: Llàstima que.......... doncs no, em nego terminantment a repetir-la.

Eulàlia, alumne del casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

MAÑANA ESTIVAL

Buenos dias mañana.

Me complace saludarte.

señal inequivoca

de que estoy vivo. y...

puedo apreciar esa clara luz

que nos proyectas.

Se podría comparar

a una inyección de ánimo, de vigor?

Quisiera disfrutar de ti, mañana

hoy puedo apreciar

la luz que me ofreces, y...

cuando llegue el claro oscuro de la tarde

quiero que mis ojos se bañen con tu luz.

Que no tenga nunca la sensación de no haber aprovechado

la claridad que me brindaste.

J.A.M. alumno del Casal de Bigues

10/07/09

CLOENDA DEL CURS 2008-09

El passat dia 15 de juny en el Casal d’Avis de Bigues i Riells vam celebrar la cloenda del curs 2008-09 d’Informàrtica i Català amb l’assistència de la nostre Regidora de Cultura, Sra. Carolina.
Es van repartir diplomes acreditant el nivell assolit, tothom va quedar molt content i nosaltres també perquè el alumnes com cada any ens van fer uns esplèndids regals.
Tots esperem el Setembre amb molta il·lusió.
Bon estiu i una abraçada a tots el bloggers sense oblidar la nostra monitora Victoria Maldonado.

Marisa i Simeó

Bigues i Riells a 2 de juliol de 2009

LA GUERRA i L'ESCOLA

DONO GRÀCIES PEL QUE ARA TINC

Sóc filla de la guerra i de la post guerra, vaig patí gana i por. Durant la guerra era obligatori que els nens/nes de cinc o sis anys anessin a l’escola.

M’agradava aquella olor de llapis i gomes que encara recordo amb tant de sentiment.Quan érem a classe i tocaven les sirenes, sense córrer, sortíem al carrer i ens amagàvem al soterrani d’una torre no gaire lluny.

Quan tot l’enrenou havia passat tornàvem un altre vegada a classe.

Ara estic molt contenta de fer tot el que faig, però penso amb una mica de tristesa que ja sóc gran i que ja no tinc temps per fer tot al que voldria. Jo tenia moltes ganes d’aprendre i vaig anar a una acadèmia però només vaig assistir-hi tres mesos doncs era massa car. Dono les gràcies al programa “I tu per què no” ? perquè mitjançant aquestes ajudes gratuïtes he pogut realitzar coses que ja pensava tenir perdudes.

Com per exemple navegar per Internet o perfeccionar el meu Català. Estem tots encantats amb la Sra. Marisa i el seu marit Simeó. Hem tingut molta sort en tenir persones amb tanta paciència.

I no parlem de l’energia que gasta la Marisa no sé d’on la treu, no es cansa mai.

Pensem, que no és igual ensenyar: nens petits, nois o noies que gent gran.

El país que te cultura hi millora tot: educació envers els altres, el comportament amb els infants, el respecte per les persones grans, col·laboració entre els pobles, en fi, l’educació ho millora tot en general.

Marcel·la Rebordós,

alumne del Casal de Bigues i Riells,

23/06/09

ENDAVANT

AGRAÏMENTS

Hola! Sóc una “xicota” de seixanta cinc anys. Fa dos anys tot just quan havia fet els seixanta tres, vaig saber que a Bigues es feia un curs que es deia “I TU PER QUÈ NO”. M’ho va dir una veïna que és diu Isabel perquè no me’n havia assabentat per ningú doncs al pobla no s’havia posat cap cartell que anuncies que es fessin aquestes classes, naturalment per part de l’ajuntament.
Així que moltes gràcies Isabel.
Vaig estar indagant i vaig descobrir que conjuntament amb l’Informàtica es feien classes de Català i vaig trobar que això per a mi era més interessant.
A més la professora que feia les classes tenia un munt de paciència. Moltes gràcies Marisa per dir-me, i tu per què no?.
Dono gràcies també a les meves companyes de classe perquè m’han fet sentir molt bé. M’han fet tornar les ganes, la il·lusió, m’han fet sentir-me viva, m’han donat la oportunitat de bellugar les neurones. No sé si m’explico gaire bé, però m’agradaria dir-vos que fa dos cursets no m’hauria vist en cor ni d’agafar un llapis per escriure català ni res sense fer faltes. Ara ja ho veieu sincerament us dic que poques faltes m’ha corregit la Marisa.
L’any que bé si res no es torça, vull aprendre informàtica.

Com us he dit, gràcies a tots els que m’han ajudat i endavant que el món és nostre.
I vosaltres per què no?
EULÀLIA,
alumne del casal de Bigues
15/06/09

CLASSES DE CATALÀ i INFORMÀTICA

Opinions

Un breu escrit per donar la nostra opinió referent al curs de català i Informàtica.

Quan vam començar el curs de català ja sabíem que això seria difícil i que ens costaria molt, però amb una mica de voluntat i la paciència de la Marisa hem aconseguit acabar el curs amb il·lusió i amb ganes de començar de nou el proper Setembre.
Encara que el nostre cap no assimili tanta informació estic content/a de saber quelcom més que abans de començar el curs.

Parlant del curs d’Informàtica, tenim que dir:
Que sí, que hem adquirit la coneixença del teclat, les icones, i altres més coses. Però no hem avançat el suficient, doncs amb tres quart d’hora no hi ha gaire temps, ja que quan comences a agafar-li el fil ja ha passat el temps i entren els altre alumnes.
Ens agradaria seguir el curs, l’any vinent si allarguessin una mica l’horari.
Això, s’ha de revisar.
"I tu per què no?" Em sembla fantàstic per qualsevol edat sempre hi ha coses per aprendre.

JOSEP i Mª TERESA
Matrimoni Rosell Pujol
15/06/09

LA SATISFACCIÓ D'APRENDRE

FINS EL PROPER CURS

Avui, ens hem acomiadat tots els alumnes del Programa “ I TU, PER QUÈ NO ? Patrocinat per la Diputació amb col·laboració de l’Ajuntament.
També del Curs de Català organitzat per el nostre Ajuntament.
Doncs sí, s’han acabat les classes de Informàtica i Català i com els nens petits hem fet fi de Curs acompanyats dels nostres professors Marisa i Simeó, i gaudint de la presencia de la nostre Regidora de Cultura Sra. Carolina.

Recordant tot el que he fet durant tot el curs, em sembla un somni fet realitat. Mai, hagués imaginat que, JO! Arribes a entendre i utilitzar tot el que una petita pantalla podia ensenyar-me: visualment, culturalment... Al·lucino!
I que dir del Català? La meva llengua!Aquesta que tota la vida he parlat, però no he pogut escriure per no haver tingut l’escola que ara tinc i que tan a gust m’hi sento, aprenent cada dia més i més; em sento plena de gom a gom i amb una gran satisfacció.Penso utilitzar-ho tot al màxim rendiment de les meves possibilitats. Ànims! A totes aquestes persones que facin aquestes activitats. Aprofitem les facilitats que ens donen, naturalment poc a poc sense presses i amb molta paciència, sobre tot per els profes; aprendre a la nostre edat no és el mateix que de petits.
Mai és tard per aprendre i al final la satisfacció que tot això dóna és tan immensa...

Bones vacances d’Estiu per tothom i esperant amb il·lusió el Setembre.
Rosa Santamarta
Alumne del Casal de Bigues i Riells
15/06/09

Tornem al col·legi

LA NOSTRE ESGLÈSIA

VOLEM APRENDRE

Quan vam començar el curs de català estàvem molt il·lusionats, amb moltes ganes d’aprendre a escriure’l bé, cosa bastant difícil doncs ja som grans. Estàvem i estem contents doncs tenim dos professors amb molta paciència.
En Simeó amb l’Informàtica i la Marisa amb el català i l’Informàtica, ens expliquen les coses que no entenem les vegades que siguin necessàries.

Jo aprofito per donar les gràcies al programa "I tu per què no" però també per formular una queixa.

La queixa és per demanar a les autoritats del poble de Bigues, més recolzament, més confiança amb la tasca dels professors, la qual es van proposar fer desinteressadament, abocant- t’hi un munt d’hores.

Hem arribat a fi de curs molt contents per tot el que hem après i amb ganes de començar el setembre.

Demanem una mica més d’interès per la gent gran. A vegades sentim com si no ens escoltessin prou.

I jo per què no?
Dolors Vilaseca, alumne del casal
15/06/09

HORA DEL CONTE

LA CAMISA DE LA FELICITAT

Aprofitan els consells de les persones grans, es pot escriure un munt de coses

El meu avi m’explicava un fet verídic que bé prou podria ser un conte.

Durant la seva vida de joventut va conèixer un noi del qual es va fer molt amic. Aquest noi sempre estava trist i deia que li havien explicat que podria ser molt feliç si es posava la camisa d’un home que fos molt ric.
El meu avi escoltava les paraules del pobre il·lús i sempre el consolava.
Però l’amic, no va poder ésser consolat gaire temps més, doncs el meu avi es va casar i marxar a un altre poble.

Un dia, venia el meu avi carregat arrossegant el ruc que aquell dia no tirava probablement per el carregament, malgrat tot l’avi anava cantant.

Entre “sooo al ruc i arriii tira” va sentir una veu que li deia: - Amo! Fa dies que us veig passar i sempre aneu cantant, xiulant i esteu content; per tant veig que treballeu força, hauríeu d'estar cansat i trist, també veig que els diners no us sobren doncs aneu una mica espellofat.
Parlant, parlant, el meu avi va reconèixer aquell senyor que tenia l’aparença de ric però molt murri. Naturalment! Era el jove veí trist que li parlava.
El meu avi li va respondre: i jo estimat, encara veig que busques la camisa de la felicitat.

Doncs escolta, estic content perquè:... Veus aquella cabana petita que hi ha al mig de la vall, és meva, allí hi tinc la meva esposa i els meus dos fills que m’esperen per sopar. I estic doble content perquè avui i demà menjarem doncs la venda de verdures del meu hort ha estat molt bona.
- Si vols et puc convidar a sopar. Li va dir el meu avi. Però no puc donar-te la meva camisa, com pots veure sota aquesta samarra no hi porto res.
Al ser esmentada la camisa, l’amic va reconèixer al meu avi i tots dos van marxar en busca del frugal sopar.
El meu avi com sempre havia fet, el va consolar i aconsellar recolzant-lo amb la saviesa que personalitza a les persones grans dient-li: Mira estimat! Salut, diners encara que siguin pocs i bon sol, alegren a qualsevol, és a dir, si no és un mussol.

Pensa, que si no hi hagués un "si no fos" tots seríem més feliços.

MARISA I SIMEÓ, 28/05/09

ELS CONSELLS DELS AVIS

ELS NOSTRES AVIS

Els consells que ens han donat els nostres besavis i avis, que n’hem fet?
Ara, en aquests instants només els podria convèncer de que el nostre temps té raó, si de debò aconseguíssim viure en pau i unió.

Parlar dels consells dels nostres avis és una mica complex, doncs podríem tocar molts temes.
Un d’ells per exemple seria reflexionar sobre...

Els nostres avis no tenien tren elèctric, ni bicicleta, no hi havia nines sinó “pepes de cartró, tampoc hi havia “game boys”. Pot ser sí algun cavall de cartró.
Quan aprenien la lliçó de l’escola ho feien amb un llibre gruixut dels seu germà o cosí gran.
Hi havia una educació més refinada: Quan es tenia que respondre a un superior, es deia: “Què mana”? sí senyor i sí senyora.
Els nostres avis, no entendrien per què es deixen de racó aquestes pilotes i joguines que ja no fan il·lusió...
Com és que ara amb llibres tan esplèndids no s’aprengui la lliçó. I, què és això de? “ara vull i ara no vull”.

Recordo que el meu avi sempre m’explicava un relat el qual ara ens servirà d’exemple per lligar-ho tot.

Estava el meu avi plantant i regant les seves cols i els seus enciams quan de bon mati un home es va parar i mirant-lo li va dir: - Quina verdura tan fresca i quins fruiter tan xamosos. Com ho fa per tenir aquest camp tan vigorós? - Jo, no aconsegueixo ni un trist tomàquet.

El meu avi li va respondre que sols hi posava: dedicació constant, molt amor i que tenia un costum, mentre regava els cantava i els parlava a totes les plantes.

Del relat podríem treure la moralitat de que: amb la constància, el respecte, i sobre tot la il·lusió podem aconseguir miracles.
Tot depèn l’interès que es posi en cada cosa.
I recordar sempre:

“Qui l’hort bé cultivarà, molt pa estalviarà”

MARISA i SIMEÓ, 28/5/09

INFLUENCIA PRIMAVERAL

Hoy estoy nostalgico y esta sensacion me ha llevado a una reflexión la cual quiero expresar y trasmitir a mis posibles lectores.

PERFUME DE PRIMAVERA

¿Puede ser que la primavera incida en las personas?

Y siendo así, esa influencia

tendrá tendrá su parte positiva y negativa,

con lo cual no siempre las primaveras florecen

dentro de nuestro ser; las hay que pasan de largo

y otras que se aferran en nuestro interior.

Algunas echan raíces y te dejan una profunda huella.

Yo quiero primavera disfrutar de tu perfume

y saborear tu esencia sin que te instales

dentro de mi, permanentemente.

Bigues, 11 de Mayo del año 2009
Anónimo del Casal

Les Fonts del Llobregat

Casal el bon caliu de bigues

Les Fonts del Llobregat
Castellar de N’hug

Data: 15 de març de 2009 hora: 08:00

Sortida del nostre lloc d’origen en direcció a Vic. Parada a les masies de Voltregà per esmorzar a la Gleva, en base a:

PA AMB TOMAQUET I EMBOTITS CASOLANS, AIGUA, VI o TALLT

Arribarem a Castellar de N’hug i al Parc Natural de Cadí-Moixeró, on neix el riu Llobregat. Diuen que l’aigua que brolla de les Fonts del Llobregat són les llàgrimes de les nenes assassinades per una bruixa que volia que la seva filla fos la més maca de la comarca. I que el color vermellós que de vegades tenyeix aquestes aigües és el polsim en què es va convertir aquesta bruixa quan les aigües van sorgir de les roques per engolir-la, donant lloc al naixement del riu Llobregat. Més enllà de la llegenda, l’indret té un cert aire de misteri. Si passeges per la vora del riu, fixa-t'hi bé. Potser vegis el reflex vermellós de la bruixa sota les seves aigües.
Les Fonts del Llobregat brollen a 1300 metres d’altitud. Deixant a una banda la llegenda i recorrent a dades científiques, l’aigua de les fonts prové d`un riu subterrani que s’alimenta de la neu acumulada, durant l’hivern, als cims més propers a Castellar de n’Hug com ara a Puigllançada i la Tossa d’Alp. Des d’aquí, el riu comença el seu recorregut fins arribar a la comarca del Baix Llobregat, on desemboca formant un delta
També podrem fer una visita a Castellar de N’hug, bonica vila del Bergadà, del que en destaquem Santa Maria de n’Hug, situada al centre del poble del segle XI, és d’estil romànic. Tot i que ha sofert algunes reformes al llarg dels anys. L’estructura actual de l’església és pot dir que és antiga. Excepte la porta, el campanar, i un tros de paret interior d’estil romànic, la resta és neoclàssica.
Més tard, ens acostarem al nostre restaurant per dinar a base.

XARRUP DE VERMUT CASOLÀ AMB APERITIU
AMANIDA AL CENTRE DE LA TAULA
FIDEUÀ, POLLASTRE AL FORN,
FLAM D’OU PA VI AIGUA I COPA DE CAVA

Desprès d’una animada sobretaula, iniciarem el viatge de retorn cap el nostre lloc d’origen
PREU: 38 €

MICROCONTES

Dedicat al meu nét Adrià

Els peuets

Quan no puc mirar-te la cara et miro els teus petits peus.
Els teus peus són forts i fràgils al mateix temps.
Jo sé, que aquests peuets aguanten els teu petit pes.
Diminuts peus que et fan volar per els passadissos de la casa.

Les sabatetes noves, fan un soroll especial, elles t’ajuden a que els petits peuets puguin volar.

Però no estimo els teus peus perquè són preciosos, els estimo perquè et porten a mi.

--------------------------------------------------

Un conte per els vostres néts

EL PEREGRÍ

Hi havia una vegada un Home Sant que passejava pel bosc, va sentir un soroll i crits i es va aturar.

Dins un forat profund hi havia: un corb, una serp, un ós, i un home molt espellofat.

L’Home Sant els va treure a tots del forat, salvant-los del fred i la fam.

El corb, la serp, el ós i l’home espellofat, estaven tant contents de veure altre vegada la llum del sol; que mentre anaven sortint del barranc anaven prometen un regal al Home Sant.
Quan l’Home Sant anava a treure l’home espellofat, la serp li va dir: sssssss no treguis aquest home sssss et portarà problemes sssss. Deixa’l dintre del forat.
Però l’Home Sant no va fer cas a la serp i va treure aquell pobre desgraciat, d’aquell forat humit i fosc.

Temps va passar, quan un dia l’Home Sant va veure l’Ós el qual li va fer el seu regal: era un buc ple de bresques.
Més tard va trobar el corb el qual li va donar el seu regal: era una diadema que la bèstia havia rampinyat del cap de la princesa.
Més enllà, va trobar aquell home desgraciat el qual tenia una paradeta de terrissa.
L’Home Sant s’hi va apropar i li va ensenyar la diadema, i, li va demanar un favor: - tu que ets del poble podries tornar aquesta diadema a Palau?
El terrissaire li va dir que sí, que ho faria.
Ja ho crec que ho va fer el terrissaire, i al mateix temps també va denunciar l’Home Sant com si ell, hagués robat la diadema.

El Rei va empresonar l’Home Sant.

Sis mesos més tard, la serp va decidir fer el regal a l’Home Sant.

La serp va mossegar a la Princesa la qual es va posar molt malalta.
El Rei va prometre fer ric al metge que guarís la princesa.

La serp va parlar amb el Rei i li va dir: dins de les teves presons hi tens un Home Sant que té unes herbes que guariran la teva filla.

El Rei així ho va fer: va lliurar l’Home Sant de la presó, la princesa es va guarir i el Rei va esbrinar que el dolent era el terrissaire.

MARISA i SIMEÓN

DESORDRE

No hi ha manera, que les coses vagin bé entre els éssers humans?
Tan difícil és arribar a construir converses coherents?
I sobre tot, com podreu veure dins el camp de la política, deu ser horrible.

Gran enrenou a Bigues i Riells

L'alcaldessa de Bigues i Riells deixa el càrrec criticant el paper de l'oposició
Argemí, en un moment del ple, amb Joan Moreno que es perfila com a substitut (Foto: ACN)La fins avui alcaldessa de Bigues i Riells, Elena Argemí (PSC), ha fet efectiva aquest dimarts la seva renúncia al càrrec al capdavant de l'equip del govern municipal. Tot i que no ha parlat dels ´´motius personals´´ que va esgrimir quan va anunciar la seva renúncia, Argemí ha carregat contra l'oposició municipal, a qui ha acusat ´´d'actuar de manera totalment diferent´´ a la que hi havia hagut fins que hi va haver el canvi de govern a la població, l'any 2007. Argemí cedirà el càrrec al número 2 de la llista dels socialistes i primer secretari local del PSC, Joan Moreno, que ha qualificat Argemí com a una ´´referent del canvi històric que s'ha produït a la població´´.En el seu darrer acte com a alcaldessa, una emocionada Argemí ha destacat que, amb la seva entrada al capdavant del govern municipal, es va trencar l'hegemonia que fins aquell moment havia tingut CiU: ´´Hem obert portes i finestres i hem fet accessible l'ajuntament als ciutadans´´, ha destacat.Tot i això, Argemí ha aprofitat l'últim acte com a alcaldessa per criticar el paper de l'oposició, formada per CiU i ERC: ´´Heu triat una manera de fer totalment diferent a la que hi havia hagut fins que vàreu perdre les eleccions´´. Ha puntualitzat que ´´un govern sense oposició no té sentit´´, però també ha criticat que ´´les persones que viuen al poble es mereixen una oposició lleial, respectuosa i constructiva´´.Finalment, i tot i que no ha volgut parlar dels ´´motius personals´´ que va esgrimir quan va anunciar la seva renúncia, ha posat per davant de tot la seva vida personal: ´´Actualment m'importen més les petites coses, aquelles que hi són però que no es veuen. Avui és el primer dia de la resta de la meva vida´´, ha ressaltat.Per la seva banda, el futur alcalde de la població, Joan Moreno, ha elogiat els dos anys de govern d'Argemí i l'ha definit com ´´un referent´´ i com ´´la dona que ha fet avançar la història al nostre municipi´´.La resta de l'equip de govern (ICV i PP) ha criticat molt durament el paper de l'oposició, a qui han acusat d'actuar de forma poc responsable. Des de l'oposició, però, s'ha demanat començar a treballar per arribar a acords. ACN

CARTA ACOMIADAMENT DE LA SRA. ALCALDESSA DE BIGUES I RIELLS

Presento davant de tots vostès, regidors i regidores, representants democràtics del municipi, la meva renúncia, davant del públic que ens acompanya, des de les diferents maneres de pensar i sentir. Ho faig amb emoció indescriptible convençuda que els fets valen més que mil paraules.
Després de molts anys de compromís amb el poble, els resultats electorals de l’any 2007 em van dur a l’alcaldia de Bigues i Riells. El canvi començava, doncs, amb mi com a alcaldessa. El repte era apassionant, i el meu objectiu va ser des del principi i ha estat en tot moment dur a la pràctica totes les propostes i projectes que formulàvem en el nostre programa electoral.
La il·lusió era aleshores –i continua essent ara- la màxima, quan es tracta de servir els interessos del poble on he nascut i hi estic ben arrelada. Fer d’alcaldessa ha estat per a mi un gran honor que he desenvolupat durant aquest temps amb tota la dedicació i dignitat de la que sóc capaç.
La feina s’ha concentrat durant aquests dos anys en esforços per normalitzar tot allò que a la major part dels municipis del país era ja part del funcionament habitual des de feia trenta anys.
Hem obert portes i finestres i hem fet accessible l’ajuntament als ciutadans. Tothom té dret a dir-hi la seva sense cap por ni censura. He rebut i escoltat tots els veïns i veïnes, i cadascuna de les seves queixes i propostes ha estat un motiu per avançar i no dubto que continuarà essent així d’ara en endavant. També donarem a conèixer la memòria històrica del nostre municipi per mitjà dels seus protagonistes i veurem aviat com es va recuperant.
El futur de Bigues i Riells, com sempre, és en mans de les persones de Bigues i Riells. Tal com vaig dir en el meu discurs d’investidura: El camí serà llarg i laboriós; com bé sabeu, el camí de la millora no té fi. El futur dirà millor algunes coses que ara no sabria exactament com s’han de dir.
Per mi és, abans de tot, Bigues i Riells, el meu poble, la gent que jo estimo i l’entorn que voldria veure florir amb brillantor, i no pas en un futur massa llunyà. El canvi continua.
Els que esteu a l’oposició heu triat una manera de fer totalment diferent a la que hi havia hagut fins que vareu perdre les eleccions. Les crítiques més punyents avui no em semblen importants. Agraeixo que es vegin les diferents maneres de fer. Us mostro el meu reconeixement, perquè un govern sense oposició no té sentit.
No obstant, les persones que viuen al poble es mereixen una oposició lleial, respectuosa i constructiva.
En Martin Luther King, premi Nobel de la Pau, deia: "Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no hem après l’art de viure junts com a germans". Encara hi som a temps.
Als regidors que ens heu donat suport, agrair-vos la vostra tasca, que no ha estat fàcil, i que sense el vostre esforç no hagués estat possible la feina feta. Hem iniciat un procés que no té marxa enrere per portar el municipi endavant i no dubto del vostre compromís de continuar donant suport per la millora del nostre municipi.
Als companys i companyes que continueu la tasca us passo el testimoni amb el convenciment que continuareu amb el compromís adquirit, deixo el projecte en bones mans. Sé que no ens defraudareu. Gràcies per la vostra comprensió i estimació.
El meu sincer agraïment a tots els que heu fet possible que els objectius polítics puguin veure la llum, com són els municipals, el jutge de pau, l’agent cívic, els tècnics i caps d’àrea, les administratives, les persones de la brigada, els de la neteja, les educadores, les assistentes socials, els de la Diputació, els de la Vall del Tenes. No em vull deixar a ningú. Gràcies pel vostre esforç d’adaptar-vos a una manera de fer diferent, inspirat sempre amb aconseguir la millor eficiència i transparència per la comunitat que servim.
No m’agraden els comiats, només agrair-vos les estones compartides tant d’alegria, com de tristesa, de complicitats i d’eficàcia, d’encerts i desencerts.
Agraeixo les mostres de suport dels veïns i veïnes que van confiar amb mi i que ara no voldria de cap de les maneres que se sentissin decebuts. Admiro el respecte i el suport que m’han fet arribar. Deixo molts projectes engegats que estic convençuda que tiraran endavant. No hi veieu cap senyal de poc amor, és una decisió molt meditada.
Aquesta curta però intensa experiència m’acompanyarà tota la vida, i és aquest enriquiment humà el que perdura. Actualment m’importen més les petites coses, aquelles que hi són però que no es veuen. El temps passa, les circumstàncies canvien. Avui és el primer dia de la resta de la meva vida. Deixo l’alcaldia, això és tot.
Rebeu la meva estima i la salutació més entranyable.

Extret del diari comarcal "El nou nou"

GRAN CALÇOTADA A LA MINA VELLA

CASAL EL BON CALIU DE BIGUES

GRAN CALÇOTADA AL BLAU-VERD

MUSEU DE LA MINA VELLA

DATA : 20 de FEBRER HORA DE SORTIDA : 09,00

Sortida del nostre lloc d’origen en direcció MATARÓ on ens aturarem per esmorzar per compte de cadascú
El 15 d’Octubre de 1847 es creà una societat per a la construcció d’una mina d’aigua, coneguda pocs anys després com la mina vella, nom que ha conservat fins a l’actualitat. Situat a la masia ca l’Eudald, a Vilassar de Dalt, antic molí hidràulic de principis del segle XIX, restaurat per allotjar-hi les col·leccions d’objectes i l’arxiu.
Hi ha col·leccions de comptadors de diferents mides i époques, sistemes d’aforament, repartidors d’aigua, patrons oficials de plomes d’aigua, eines per construir pous i mines, plànols de xarxes de distribució, i molt d’altre material relacionat. En el jardí del museu veureu el pou número 1, que amb tres metres de diàmetre és un del més grossos de la comarca.
Després de la visita i abans d’anar al restaurant per dinar, farem una ruta panoràmica amb el nostre autocar. Seguirem rutaper anar a dinar en base al següent menú de Nadal.

CALÇOTS AMB SALSA I CARXOFA
ESCUDELLA DE PAGÈS
GRAELLADA DE CARN I ALL I OLI
LES POSTRES, PA, VI, AIGUA, CAVA, CAFÈ I GOTES

Després de dinar, tindrem gran ball, amb una elaborada selecció musical que farà que passem una bona estona. Més tard retorn al nostre lloc d’origen

PREU : 34 €

PER QUÈ

Una queixa com tantes altres

Començaré explicant que vinc d'una família de pescadors de Carboneres “ Almeria”. Ara, estan vivint a Palamós.
Un cunyat i un nebot pesquen en una barca d’arrossegament: La gamba, el lluç i el peix blanc.
També, tinc dos nebots més que tenen una barca anomenada “ L’avi Pigat”. (Fotografia)
Pesquen a la Teranyina: el seitó, la sardina, i el peix blau.

La qüestió de explicar tot això, és perquè suposo que sabeu, que de Novembre a Gener fan “la parada biològica” del peix blau.
Doncs bé, estic farta d’anar al mercat en aquestes dades i sempre trobo: seitó petit i més car que en plena temporada.
Per què?

La raó d’aquest escrit és per dir: que si entre tots, no posem la força de voluntat i les ganes d’acabar amb aquestes coses, com volem arreglar el món.

Llegim i escoltem en els mitjans de comunicació, que aviat ens quedarem sense aigua, sense vegetació i naturalment, aquest ritme sense peix.

Tètric, oi? O No.

LAIA, alumne del CASAL "EL BON CALIU"
2-2-2009

POEMA

AMOR PATRIO

En tierra gala al nacer,

la República Francesa,

en torno a la Torre Eífel,

Honó con "La Marseillese a

Marisa Nicollet

Alumno del Casal "El Bon Caliu

J.A. M. 1/02/2009

CALIDAD HUMANA

En mi humilde opinión y no quiero pecar de vanidoso, tengo que expresar un sentimiento negativo sobre la conducta de la sociedad.

El primer defecto que tenemos, es la falta de solidaridad con las personas que la necesitan. Transmitimos: indiferencia, egoísmo, soberbia y un sin fin de adjetivos negativos.
Tendríamos que pensar, que si el trato que estamos dando a los demás, es el que nos gustaría recibir a nosotros.

Alumno de "El Bon Caliu
J.A.M.
27 de Enero del 2009