AMOR IMPOSSIBLE

EL CAMÍ DE LA FELICITAT

Llàstima que llavors ja era massa tard ...

Jo et veia venir pel caminet amb el teu caminar pausat, et veia venir per la finestra de casa amb el cor accelerat. Jo sortia a rebre’t i en el jardí seiem llargues estones mentre tu parlaves molt, i jo no et creia de res.

Més tard, tu vas fer la teva vida i jo la meva.

Un dia vas venir a casa meva i aprofitant que la mare va marxar un moment, em vas dir: Quan jo et parlava, tu no em vas creure mai, de res del que et deia.
Jo li vaig contestar: No! No t’escoltava perquè pressentia la teva mentida, i jo et parlava seriosament.

Més tard et vas casar i no vas tenir gaire sort, car l'amor es una cosa que no coneix un llarg durar.

Va passar molt de temps, fins que un dia ens vam veure a l'estació de Barcelona.
Des d'un tros lluny ens vàrem mirar com un núvol oblidat .
Eres alt i elegant, tu vas agafar el tren, a mi, m'esperava la meva cosina que em digué? que feies mirant cap a l'estació? Jo li vaig respondre: Res, recordava temps passats. Ella em mirà i no contestà...


Fou màgic per uns moments . Ai!... records d’un temps passat.
Llàstima que....




M. Rebordós
Alumne del Casal de Bigues i Riells