CLOENDA CURS D'INFORMÀTICA I CATALÀ 2008

Cloenda dels cursos d’Informàtica i Català a Bigues i Riells

Avui, dia 16 de Juny del 2008 hem acabat les classes del “I tu perquè no?” i de Català dirigides als alumnes del Casal. Hem fet una petita celebració esperant el setembre vinent per poder començar una altre tanda de lliçons.

Ens hem vist gratament sorpresos doncs ens han regalat varis obsequis, la qual cosa ens ha recompensat gratament doncs indica que la tasca que hem estat fent fins ara ha sigut positiva i interessant

Des d’aquest blog els hi donem les gràcies de tot cor

Marisa i Simeó

CONNEXIÓ

Per a tots els alumnes de Català i Informàtica del Casal de Bigues i Riells, moltes gràcies per haver fet possible la creació d’un grup de joves de més de 60 Anys. Per poder desenvolupar el Programa de “I tu per què no” que la Diputació de Barcelona va promoure per tots els Municipis de la Província de Barcelona.
Per a tots vosaltres estimats alumnes un gran agraïment per la vostra dedicació i entusiasme.

SIMEÓ ESTEVE i MARISA

!3/6/2008

CAMINS DE LA VIDA

MARE DE DEU DEL SANTUARI DE PUIGGRACIOS


NOCES D’OR

Fa 50 anys des de el dia que ens vàrem unir en matrimoni.

Quantes hores bones hem tingut!
Quants obstacles hem superat, al llarg d’aquests cinquanta anys!

Hem tingut dos fills que varen ser la il·lusió de la nostre vida.

Intentaré resumir la experiència com a parella que ha estat molt positiva: en el amor sempre ens hem respectat l’un a l’altre. Però no ens enganyem durant tots aquests anys hi ha hagut de tot, moments bons i d’altres no tant. Però sempre ens hem ajudat a superar-los, principalment en aquells moments que només veus foscor, no trobes la llum n’hi la força que necessites.

Des de la nostra jubilació, la nostra vida ha fet un pas molt important al introduir-nos en activitats que es fan al nostre poble; ara també tenim la possibilitat d’aprendre a escriure en Català, ja que no és el mateix parlar-lo que escriure’l.

Amb tots aquest afers que hem fet fins ara estem preparant un dia molt important en les nostres vides com són les nostres “Noces d’Or”.

Serà una festa molt bonica, hi haurà una celebració a l’Ermita de Piuggraciós, muntanya amb monestir molt emblemàtica que hi ha a prop del nostre poble.
Després familiars i amics que són molt importants en les nostres vides, ens acompanyaran a dinar en un Restaurant per gaudir tots plegats d’aquest gran dia.

Espero que entre tots els amics del programa “I tu per què no”? I hagi moltes persones que també com nosaltres puguin celebrar aquest dia, tan esperat en la època de la tercera edat,

DOLORS VILASECA, alumne del Casal.
13/6/2008

IRRESPONSABILITAT

CIVISME

Em dóna la impressió, que la paraula “reciclar” no la volem entendre. Amb tota la informació que l’Ajuntament en el seu moment va donar , inclòs el cubell orgànic per la casa, no ha servit de res.

Visc en el centre del poble i és molt lamentable veure les escombraries que la gent llença sense cap control. Tot hi val, és una llàstima que no s’aprofiti, perquè estic rodejada de contenidors: vidre, cartó, plàstic, orgànic i a més n’hi han dos per els estris. Hi no serveix per res.

No puc acabar d’entendre el per què?. Amb tots els mitjans que tinc al meu entorn, la gent no sigui conseqüent del mal que amb el nostre comportament ens estem fent a nosaltres mateixos.

Jo vaig tenir una mestre que sempre ens deia: “Els fills sou els miralls del pares” i és veritat, el que tu fas ells faran el dia de demà.
Per tant estic plenament convençuda que si ells no tenen el civisme necessari, que és del que es tracte “Ci-vis-me”, els fills no hi posaran cap atenció.
En una societat de consum com la que tenim actualment: comprar, estrenar i llençar, és necessari que siguem tots més responsables i posem més atenció a l’hora de relacionar residus. No és tan difícil com sembla, simplement posar-hi bona voluntat i d’aquesta manera deixaríem de veure diàriament com dins del contenidor de l’orgànic es llença capses de fusta, en el de cartró plàstics i llaunes i entre mig de tots ells, mobles.

Si això no s’arregla anem en camí de que els barris es converteixin en deixalleries.
És trist pensar en el mal que estem fent al medi ambient, amb el nostre mode de fer tan poc disciplinat.

Al final ens afecte a tots i les noves generacions tindran que carregar amb les conseqüències dels nostres errors.

ROSA SANTAMARTA. Alumne del curs “ I TU PER QUÈ NO” ?
12/6/2008

ELS ARTISTES

DEDICAT AL MEU ESPÒS

Quan jo vaig conèixer al meu marit, feia l’ofici de “tallista”. Tallista és la persona que fa obres d’escultura en fusta. És una feina pura artesana.

Agafava la fusta en brut i de mica en mica anava perfilant el que ell volia. Podia sortir alguna cosa floral, mitològica o qualsevol altre cosa.

Per el meu germà li va tallar “ Els quatre evangelistes” . Per els que no ho saben us diré que hi ha representat: Un àngel, un lleó, una àliga i un toro. Era una meravella, doncs les ales del àngel i les de l’àliga quan les miraves semblava que els relleus cobressin vida, donava la sensació que anaven a sortir volant.

Ara podria aprofitar per dir, que no és veritat la dita de: “En casa del herrero cuchara de palo” doncs tinc en el passadís de casa una consola tallada per el meu marit en la qual reflexa la puresa artesana perquè cap dels costats són iguals.

Quan el meu marit estava fent el servei militar, va guanyar un premi perquè li va fer una talla que reflectia un “Sancho Panza” (a un militar de alto mando).

És trist, i fa molta llàstima que es perdi aquest i altres oficis tan artístics.
Aprofito el blog del casal per reivindicar l’ofici doncs quan parlo amb alguna persona fent referència d’aquest tema, la gent posa una cara dient: “ De que parla aquesta”?

Tinc il·lusió que quan se jubili, si encara té bona vista, faci alguna coseta.

Dedicat al meu espòs, amb tot el meu amor.

MANOLI, 12/6/2008

EL MÓN

EL MÓN

Cada vegada el món està més embolicat i pensar què això ho fem els homes`de tot el món? Tan bé que podríem està si tothom fes la seva tasca sense egoismes
El món està preparat per que tothom pugui menjar i gaudir sense problemes però també sense luxes i així poder gaudir sense sofriments, les coses no van malament perquè sí sinó perquè son els egoismes i les males consciencies de les persones que estan al poder si no aprenem a compartí no anirem mai bé, cada vegada anirem pitjor
Vaig llegir al diari que teníem una visita important que era el president de Libia, va venir amb 300 persones, li van fer un campament als jardins de la Moncloa i ha passar-ho bé
Com potser que els governants facin aquest despilfarros tan parlar i parlar per res i espatllar-ho tot.

Voldria explicar el que està passant a Bolivia de la manera que jo ho veig semblava que aquest senyor ho faria mol bé però resulta que vol fer una llei per poder quedar –se sempre al poder com el Chaves això tampoc es just

Marcel·la Rebordós alumne de “i tu perquè no? “

DIA A DIA

DIA A DIA

Bé, passo a fer un relat sobre el canvi climàtic que tan ens preocupa i que tothom en parla sense saber ben bé que és el que passarà d’ara en endavant.

Avui dia en que em poso a fer aquesta redacció, de bon matí, quan encara no m`havia llevat, sento un rumor de màquina com si fos un tractor....Ondia! exclamo.. què esta passant?, i dic què esta passant? perquè on estem vivint no se sent absolutament res que no siguin els gossos del veí proper o algun que altre cotxe que passi per allò de que no sigui dit, o ben bé al vespre els pardals i ocells del bosc quan van a dormir amb al seu xivarri habitual
Surto tot d’una a la terrassa i veig una gran excavadora amb una pala enorme que esta aplanant el solar del costat de casa. Bé, jo ja sabia que havien de fer una casa, però no esperava que es posessin a treballar tan d`hora. Ho! Ho!.....Ara si que va de debò!

Una vegada hem esmorzat em dedico a fer les feines habituals de la llar, com fer el llit, eixugar els plats, etc etc....Tot d’una se m`ocorre mirar un altre cop per la finestra quan topo amb la mirada del tractorista. “Bon dia, senyora!” em diu. Jo avergonyida, perquè em sembla que s’adona que l’espio, li contesto com aquell que no vol la cosa “Bon dia”

Bé, no és cosa de estar amagada. Ja que el senyor sembla que vol parlar, surto a la terrassa i ell segueix- “Estan bé aquí! Oi!?” Jo li contesto- “Ja comença la casa?” li dic. Ell respon “No senyora, sols estic aplanant la parcel·la doncs els amos volen que la netegi perquè a vostès no els entri l’aigua. “Ai grácies!”..penso...”sí que s’està molt bé aquí, la vista és molt bonica i el lloc tranquil”. Li dic “és qüestió de seguir en las tasques de cada dia. Bon dia, senyor”. Ell repeteix “Si, bon dia”

Més tard surt a la terrassa el meu marit i la conversa continua
“Mira”- em diu el meu marit, quan entra de nou-“El senyor del tractor em diu que a ell li faria il·lusió tenir una casa, però que per aquí no li és possible poder-la adquirir-la doncs son molt cares i la seva senyora ha volgut comprar un pis, però ell somia poder tenir-la per estar al jardí i plantar en l’hort, tomàquets i verdures ara que les coses s’estan posant tan malament i els treballs no son segurs”. En fi, que estem de sort!. Doncs, pel que sembla, les coses s’estan posant malament, no plou quan és necessita. Hi ha sequera i el clima esta canviant. Els treballs trontollen i la gent no se sent segura enlloc.

Nosaltres, que estem en un món que sembla avançat, on la gent és civilitzada, crec que tenim l’obligació de tenir cura de les nostres terres i les nostres obligacions com a ciutadans que vetllen per les civilitzacions futures, cosa que sembla impossible per la quantitat de gent que pobla la nostra terra. Ja que no poden gaudir d’una llar digna com somien, a no ser que entre tots ens concienciesim de que la terra no ha sigut mai de l’home, si més no l’home és de la terra i a ella tornarà quan és mori. Per tant crec que és una obligació i un deure vetllat per ella.

Nuria Castañé alumna de “i tu perqué no? “

SALÓ AVANTE (Autonomia i calitat de vida)

REUNIÓ DELS BLOGGERS DELS CASALS A LA FIRA

Amb motiu de la celebració del 3º Saló per l’Autonomia Personal i la Calitat de Vida ens vam reunir el dia 6 de Juny un grup de “bloggers” dels Casals per participar en el Stand de la Diputació a fi de que en Rafa ens parlés del Google Earth.
Al mateix temps vam aprofitar l’ocasió per parlar dels nostres
projectes amb la Victoria Maldonado a la que l’hi agraïm des d’aquí la seva dedicació i paciència en escoltar-nos.
Mentre estaven fent anar els ordinadors ens va sorprendre la presència de la Princesa Doña Leticia. Més tard ens vam assabentar que era la Presidenta d’Honor del esdeveniment .

Simeó i Marisa

MEMORIES D'EN LLORENÇ

MEMÒRIES D'EN LLORENÇ

Des de la meva infància vaig ser un noi de poble
Envoltat de boscos i camps de conreo: En les hores que tenia lliures feia un passeig amunt i avall per escoltar el cant dels ocells i corre el darrere dels animalots del bosc com esquirols, papallones, la llebre
i moltes d’altres que ara no recordo. La meva infantessa va ser feliç fins que a mitjans del segle 20 va començar la guerra, tenia 6 anys; en els tres anys que va durà no vaig poder anar a l’escola per que no ni havia.
Quan es va haver acabat la guerra vaig anar 2 anys a aprendre d’escriure i llegir de vespres, perquè els meus pares en feien anar a treballar la terra, i cuidar el poc bestiar que teníem, per poder portar uns diners per sobreviure, acabada la guerra de lo poc que teníem, els meus pares varem quedà sense res.
Al fer-me adolescent i sempre lligat a la pagesia vaig fer treballs variats, com anar uns anys a la pedrera, i també vaig treballar per cases pairals amb bona situació em feien un contracte per fer la feina amb els animals, conreaven les terres; per després plantar lo que corresponia a cada estació de l’any. D’aquesta manera vaig arribar als meus 38 anys. ja havia format una família i la meva il·lusió era ampliar els meus coneixements dintre del que feia ens varen oferir anar de masovers a un mas que hi havia una granja amb 5.000 pollastres 150 verres 5 mascles amb producció i 500 porcs d’engreix.
Per mi va ser una fita molt important, em moltes mes responsabilitats. Fins i tot em varen proposar a l’hora de vendre el bestiar, fer els tractes amb el negociant que comprava el bestiar d’aquesta manera vaig arribar a l’edat de la jubilació, d’ales hores en sa la meva vida ha fet un pas molt important per el que havia fet fins aquell moment.
Vaig tenir la oportunitat d’introduir-me en moltes activitats que fan al poble, en el temps que tenia lliure em vaig apuntar per fer informàtica sense saber si me’n sortiria, gracies a un bon professor que m’ha ajudat molt; puc dir que mes o menys vaig fent algunes coses

Aquí s’acaba la meva historia.

Llorenç Viñolas Alumne de "i tu perquè no?"

COMO MEJORAR BIGUES I RIELLS

COMO MEJORAR BIGUES I RIELLS

Mi nombre es José Mª Martinez Martinez. El segundo apellido materno es Broset. Tinc 77 anys. Soc d’origen Aragonés, resident en Barcelona des del any 1956. Mi DNI es el nº 17776462 S. Actualment resido hace10 anys en Bigues i Riells, un poble del Vallés Occidental amable acogedor,sus campos verdes rodeados de muntanyes pero nos falten dues cosas molt importans sobre tot para la gent gran.
Terminació del Centre Civic Anyoro el Centro Civic de Barcelona`(yo partenecia a Rius i Taulet) .
Principalment terminació del Centro Civic en construcció amb espais suficients, sales de juegos de billar, ordenadors actualment de moda. UUn aula para perfeccionar el parlar catala així com escriure. Actualment nos dona clases la Sta.Marisa en el Casal de Avis molt incomode taules a un lado cadires a otro etc.
Tambè una sala de ball pues ens tenin que desplaçar a Sta.Eulalia, La Garriga o Granollers .El dissabte de vuit a deu ens fan en el Casal de Avis un equip de la edad mitja en un local donde los alumnos del col·legi fan dibuix i pintura algun dia sortiren intoxicats de les olors de la pintura
Tambè necessitem un equip de música per el ball

Perdon por mis faltas i mil gracias anticipades atentament

J. Mª Martinez alumne de Català i de "I tu perquè no?"

UNA EXCURSIÓ ACCIDENTADA

Les dues amigues també es fan fotografíes, per poder explicar als seus néts les aventures de tots els dijous.





UN DIA DE VENT

Les dues amigues, anaven caminant per el camí de Can Noguera, tranquil·les i com sempre explicant-se coses.
Aquell dia van fer un camí nou, semblava ser més divertit i no tant rocós, havien violetes, algunes roses, basses d’aigua i hi començava haver força vegetació. La panoràmica era espectacular, veure la muntanya de Riells del Fai, poder entreveure La Vall Blanca i les muntanyes de Sant Miquel del Fai era un regal pels ulls.
Des de lluny totes les muntanyes enganxades semblaven tocar el cel i es podia sentir el cant del rossinyol.
- Quin racó tan preciós!!! – quanta bellesa.

Les dues amigues van seure a terra, es punxaven el culet, però elles felices i contentes de poder gaudir d’aquells moments, en mig de tanta verdor i tranquil·litat. El seu lema era riure i més riure.
Al cap d’una estona es va girar un vent inhòspit, amenaçador, els arbres tocaven quasi a terra, de cop es va fer de nit i les dues donzelles van començar a corre camí avall, els arbres seguien amb aquell fort vaivé . En pocs moments s’havia tornat un paisatge idoni per una pel·lícula de por.
Els camps de blat s’havien transformat i semblaven un mar embravit.

Llavors a mi, la Lola tot corrent i treient llenya del foc doncs teníem una por inimaginable em va venir al cap, poesies d’infantesa.

Hace olas y no es la mar
Lleva espinas y no es pescado
Es la casa más bonita que en la tierra se ha criado.

Més que poesia és una endevinalla. És el camp de blat.

Col·laboració de Lola Valls, Alumne del Casal

3/6/2008

RECORDS

FOTO cedida per el Sr. Simeó Cardona

Entrada principal del Bon Caliu. Casal de Bigues i Riells




LA VELLESA

És molt trist la vellesa!. Sí, és el que sempre es diu.

És molt trist la vellesa sobre tot quan veus en un Geriàtric, per exemple: Aquelles persones que no poden valer-se per si mateixes, asseguts en aquelles cadires de rodes, aquelles ànimes que han sigut fortes, amb empenta i que arriba un moment de la vida que no tenen esma ni tan sols per menjar.
Sí, és molt trist.

Però, els que encara tenim la sort de poder caminar, menjar, parlar, fins i tot ajudar una mica als que tenim al nostre costat, hem d’estar contents i donar les gràcies per tot el que tenim.

És bo donar les gràcies per tot i a tots els que ens donen una ajuda, perquè la vida se’ns faci més amena: família, amics, professors i entitats que ens ajuden a reviure una mica la nostra infantesa.

El Curs de Català i Informàtica per gent gran per a mi ha sigut això reviure una infantesa pobre, que no ens va permetre arribar més lluny en la ensenyança .
Desitjo continuar l’any que ve, espero els dilluns amb impaciència i trobar-me amb totes les persones que hi he conegut.

Col·laboració de na Vicenta Sanz, alumne del Casal
3/6/2008

TRADICIONS

FOTO CEDIDA POR MARISA.

Pueblecito de Almeria, cercano al pueblo nombrado en el siguiente relato.



EL MEU NOM

Marisa, el dia que vaig arribar a classe et vaig dir que em deia Eulàlia.
La setmana següent tu em vas sorprendre dient-me: - Hola Lali!
Amb gran sorpresa per a mi doncs des de ben petita ningú, fora de la meva família no m’ho havia dit ningú.

De la forma que et vaig contestar, potser et va sorprendre una mica, doncs jo sóc una mica impulsiva, en les formes de expressió. (Sóc així).

Mira! No sé si et sabré descriure, la manera en que penso les coses. M’has fet reviure coses, que ja no hi pensava des de la meva infantesa.

El meu nom m’arriba per part de la meva àvia Eulàlia ( Olaya, la de Juan de Dios el espartero) de Totana provincia de Murcia.

A Totana la Patrona és Santa Eulàlia de Mérida. (No sé el perquè. Però és així).
Com tu sabràs per l’edat que tinc, en els anys que vaig néixer, la tradició era posar els noms dels pares als fills i en la meva família hi havia una Eulàlia, al final en vam ser cinc d’Eulàlies.
Però a mi em va tocar “Lali” per ser la més petita i això em treia de polleguera.
Tota aquesta historia m’ha fet venir al cap un munt de records molt agradables que més endavant seguiré explicant.

Col·laboració de na Eulàlia alumne del Casal.
3/6/08