domingo, 16 de enero de 2011

VALENTIN 2011

CARTA DE AMOR
PARA EL CONCURSO DE BLOGGERS
DIPUTACION DE BARCELONA

Querida Estela
Como siempre me dirijo a ti de la manera más sincera.
Últimamente estás iluminando mi vida, mis sueños y mis pensamientos. Me aportas una gran cantidad de cosas bonitas y sentimientos positivos, difíciles de explicar. ¿Por eso pienso en voz alta y me pregunto, es malo querer de esta manera? Es malo desear a alguien con todo el corazón, con tanta fuerza, para ofrecerle todo mi amor y mi ternura.
Yo creo que es bueno, es positivo, no puede ser malo.
Yo se lo que siento y no me da vergüenza. Estoy contento de haberte confesado mis sentimientos de manera sincera.
¿Quien sabe lo que mañana me puede pasar?
Ahora estoy tranquilo porqué ya puedo decir de una manera valiente y educada que te quiero, que te deseo con todo mi alma.
No te escandalices, no eres un amor platónico, eres mi amor real desde hace mucho tiempo. Me conformo con un pedacito de tu corazón ya se, que no puedo pedir más. A pesar de todo me tendrás siempre a tu lado.
Tuyo, Roberto


Marisa, monitora de informática del CASAL de Bigues
Carta verídica, verano 2010

CARTA D'AMOR SANT VALENTIN 2011

QUINA SOLETAT

SANT VALENTÍ 2011

Aprofito la diada de Sant Valentí malgrat que és festa castellana, per escriure una carta d’amor.
Els alumnes del Casal de Bigues també volem entrar a concurs.
Nosaltres a Catalunya celebrem aquesta festa per Sant Jordi, el 21 d’abril.

Carta d’Amor
Jo era molt jove i passejava per un parc molt bonic però una mica deixat, una mena de jardí sense vida.

Tot d’una vaig sentir veus i vaig veure una senyora i un jove parlant asseguts en uns pedrissos. Jo m’hi vaig acostar ja que em miraven somriguem.

Es veien unes persones de classe mitja alta per la manera de parlar.
Em preguntaren coses, així vam començar una conversa. El jove amb digué que no estava gaire bo i que estava prenen les aigües, en un Balneari del poble (com és feia llavors la gent que podia pagar-s’ho).
La senyora, la seva mare, li va proposar que féssim una passejada pel parc, plegats. Afegint, que ella ens esperava allí asseguda en el banc.
En Manel em deia unes coses molt boniques, jo tenia molta vergonya ja que no el coneixia de res i així li vaig dir.
Ens vam anar veien i escrivint. Eren unes cartes en les quals s’hi reflectia un amor sincer, pur.

Un dia em digué: M’apropo a tu perquè veig que ets sincera i m’agrades molt però te de dir una cosa molt trista. Agafant-me la mà em digué:
Jo t’estimo molt i veig que tu amb correspons. Jo sé que no viuré gaire temps i vull morir agafat a les teves mans, mentre tant siguem feliços. Jo li vaig dir que si, però que no perdés l’esperança i que segur viuria molt temps
Així vam passar els mesos. Ell cada vegada estava més malament ja no podíem sortir com abans, però a la vora del llit com si fossin cartes d’amor jo li anava dient coses boniques, les quals ell m’havia ensenyat. Quan tot va acabar, el meu consol va ser passejar pels llocs que havíem anat. Recordant....i mirant... agafats de les mans, les flors que tant admiràvem.

Marcel-la, 16/01/2011

Alumne del Casal de Bigues i Riell