Excursió al Monestir de Sant Cugat

CASAL EL BON CALIU DE BIGUES

Sala de festes BOGART
Monestir de Sant Ramon Nonat

Data : 30 d’Octubre Sortida : 08 : 00

Sortida del nostre lloc d’origen, a l’hora convinguda, en direcció sud. Arribarem a la població de Calaf, i ens dirigirem a la sala de festes Bogart, per esmorzar en base a

Llesca de pa amb tomàquet, pernil dolç, mortadel·la i llonganissa, vi aigua, cafè o cafè amb llet

Tot seguit anirem a visitar el Monestir de Sant Ramon Nonat, anomenat per la seva bellesa, l’Escorial de la Segarra
Amb l’ajut d’un frare visitarem les dependències del monestir, alguna cel·la... i coneixerem la història de Sant Ramon.
A una bona hora ens dirigirem cap al municipi de Calaf per fer-hi un tomb. Fent un recorregut per la seva història ens hauríem d’aturar en episodis com la Guerra Civil catalana i la batalla de Calaf (1465) o la Guerra de Successió. Serà als segles XVII i XVIII quan la vila es convertirà en un important centre cerealístic, ramader i d’intercanvi.
Un cop finalitzada la visita, tornarem al Bogart per dinar i gaudir d’espectacle i festa
Dinarem a base de:

Crema de peix i marisc. Lluç i calamars a la romana. Jarret ibèric amb patates. Gelat de xarrup de llimona. Pa, aigua, vi blanc i negre, cava, cafè, tallat o infusions.

Gaudirem de la festa, el ball i l’espectacle i a una hora bona tornarem al nostre lloc d’origen

PREU: 35,50 €

VAL MÉS RIURE QUE PLORAR

LA IL·LUSIÓ DE LA MEVA VIDA
Llàstima que llavors, ja era massa tard…………
És una frase que mai m’ha agradat massa. Crec que sempre es pot canviar el rumb de la vida.

Quan em vaig jubilar, els meus sentiments personals eren de fracàs total, per no haver pogut al llarg dels anys fer el que a mi, més m’agradava. Per exemple: fer Catequesis als infants, escriure, llegir, fer labors, i altres moltes activitats.
A les hores el meu pensament era negatiu. M’explico!

Als sis anys vaig començar a anar a l’escola, però ho vaig tenir molt difícil per poder anar-hi. La meva mare, estava delicada i jo tenia que tenir cura dels meus germans/es. N’érem sis i jo era la més gran per tant feia moltes faltes. Malgrat tot, com m’agradava anar en aquella escola encara que m’hi moria de fred.

La meva il•lusió des de petita era poder estudiar per ser infermera, però les circumstàncies de la vida, no va poder ser.

Als dotze anys ja em van fer anar a treballar i així poder ajudar a l’economia familiar, com a moltes cases era molt necessari.

Per què aquesta explicació de la meva vida? Doncs perquè reconec que em vaig equivocar al estar un temps negativa.
Ara he trobat el que no havia tingut mai dins l’entorn familiar.
Molt bons amics i persones que si t’ensorres t’ajuden a sortir del forat i a poder tirar endavant.

Per això en agraïment a aquestes persones, reivindico la paraula “que mai és tard” i que sempre es pot rectificar.
Jo desitjo de tot cor que puguem tenir molts anys entre nosaltres, totes aquestes persones que lluiten per el progrés.
Al final jo no he estat infermera, però gràcies a l’ensenyament i la l’Informàtica puc divulgar els meus pensaments per escrit, cosa impensable fa un temps.

Dolors Vilaseca i Llorens Vinyoles
Alumnes del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

EL MEU MAL NO VOL SOROLL

Llàstima que llavors, ja era massa tard. Això és el que ella pensava quan es despertava durant la nit i sentia sobre ella el pes del braç del seu marit que l’estrenyia, que li acariciava el seu cos, i el seus llargs cabells.

Si, llavors ja era massa tard.....les urpes del càncer, l’havien tocat de ple i ell s’han havia adonat de que malgrat tot, encara estimava aquella dona.

La Júlia sempre havia estat al seu costat, criant els seus fills i a la vegada els avis, sempre solucionant els desgavells que podien succeir en un moment determinat.
La Júlia sempre li havia perdonat les culpes i les infidelitats. Déu meu! Aquella dona havia estat sempre al seu costat i ell no se’n havia adonat.

Va ser dos mesos abans de morir quan va percebre que l’estimava.

Quan la Júlia tenia algun moment de lucidesa encara sentia el seu marit que li prometia el cel i la lluna: recorrerien el món, ferien llargues vacances, cosa que no havien fet mai. I llavors ella pensava.... massa tard.........

Em dic Vicenta Sanz i sóc alumna del curs “I tu per què no?.
Estic molt contenta amb aquest curs doncs ni somniant esperava estar escrivint el que escric aquest moment.

Penso que aquests cursos s’haurien de promoure més, doncs ajuden a la gent gran a tenir altres inquietuds, com per exemple: No “poltronar-se” davant la televisió hores i hores. Gaudim de tot el que ens ofereix la vida.
Aprofitem al màxim moure les neurones, hem de pensar que cada dia en perdem unes quantes.
Tenir el cervell ocupat, ens farà oblidar aquella pastilla miraculosa per la depressió, la qual no deixa de ser una droga i com sabem, amb les pastilles curem una cosa i n’espatllem un altre.

Aquest any compliré 69 anys, faig gimnàs dos cops per setmana, vaig d’excursió sempre que puc i...........m’agrada viure!

Espero haver contagiat una mica del meu entusiasme perquè mai repetim la frase:” llàstima llavors ja......................

Vicenta Sanz, alumne del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

CULPA NO TÉ QUI FA EL QUE HA DE FER

VEURE ESCOLTAR CALLAR

Llàstima que llavors ja era massa tard…Són paraules que trobem en boca de moltes persones.

Hem d’anar amb compte com parlem davant d’altres persones, hem de mesurar molt el que diem; procurant sempre que no siguin mal interpretades, doncs llavors passa el que passa.
Bé, de passar poden passar varies coses: una d’elles, aprofitar algun mot que pot tenir dues vessants i fer-ne un cabdell ben gros, poder embolicar la troca i aconseguir un mormol que va creixent més i més. Com més llarg millor, sense mirar el mal que s’està fent. En gaudeixen!.

Com queda el qui ha parlat? MALAMENT!

Per desgràcia, si passa alguna cosa contra la nostre persona, sempre som els últims en assabentar-nos de l’enrenou que s’ha format al voltant nostre.

Quan es vol reaccionar, la pedra ja rodola per la teulada. Com arreglar-ho?
Per què, hi ha gent així en ple segle XXI?

Malgrat em pesi, tinc d’acceptar que encara se’n troben, pocs però encara hi ha gent que sembla que no pugui tenir la llengua quieta, només la mou per fer el mal.

Els vull qualificar:

Són persones al meu parer: ignorants, amargades i, supèrbies.

Per què ignorants? La ignorància, és l’enemic més gran que té l’ésser humà. No et deixa créixer, ni tampoc formar-te com a persona. Anul•la! No ets res! ... Qui vol tenir amic així? ... Ningú!

Supèrbia! Orgull! ... No voler admetre que s’estan equivocant amb el camí escollit i sense voler acceptar la mà que se’ls brinda, ni es deixen treure la bena que porten al voltant dels ulls i els taps que duen a les orelles.
Si arribessin, a poder deslliurar-se d’aquests paranys, podrien veure, podrien escoltar, podrien gaudir de tots els beneficis que ens ofereix la vida. La vida a vegades pot ser molt beneficiosa, generosa i positiva i no arribar al final i lamentar-nos dient: llàstima que llavors..............

Rosa Santamarta, Juliol 2009

Sóc, alumne del casal de Bigues i Riells
I faig Català i Informàtica.

COR APASSIONAT NO VOL SER ACONSELLAT

L’AMOR i EL PODER

Llàstima que llavors ja era massa tard...

Tot va començar un quatre d’Agost de 1936 en el cafè Daniels de Paris. Rue de la Paix nº 24, prop de la Tour Eiffel.
Eren quarts de vuit i quasi ja era fosc. Ja sabem que les tardes d’Agost són més curtes i comença la tristor més el plugim de tot el dia, hi va ajudar.

Estic parlant de tristor i per a mi era el dia més feliç de la meva vida, tenia una cita amb el meu estimat François de la Prairie.

En François no era mai puntual però jo ja hi estava acostumada i mentre l’esperava gaudia d’una “cigarrette mentolada”, és el que fumava aleshores.

Estàvem apassionadament enamorats i va ser aquella tarda, que portant un brillant com un cigró em va demanar que ens caséssim.
El meu afany de independència, de llibertat, de ser famosa amb la meva feina, va fer que el rebutges. Això el va deixar fred. Malgrat la negativa no va quedar gaire decebut doncs ell, ja em coneixia prou bé.
Unes setmanes desprès vam anar a viure junts, en la seva mansió prop d’Orleans.

Va passar el temps i els fracassos amb la meva feina perduraven. La pintura necessita inspiració i a mi no m'en venia. Jo volia triomfar, no volia els seus diners, volia ser jo, valer-me per a mi mateixa, ser algú en aquesta vida.

En François anava vivint com sempre: els seus cavalls, la caça, fent festes a casa o més ben dit, bacanals. Per cert, cada vegada més sovint, agafava unes borratxeres impressionants. Llavors venia la segona part: els maltractaments i tenir que aguantar, veure’l flirtejar amb les seves antigues promeses les quals encara em donaven consells maliciosos. "de quan elles ocupaven el meu lloc". Esmentant, que aquelles joies que jo lluïa, les havien portat elles primer.

L’encant d'enamorada em va desaparèixer i vaig caure en una llarga melangia.

Dos o tres cops l’any el meu company François rebia la visita del seu gran amic Tierry Jantjebeton. Era un noble cavaller amic de la infància el qual s’estava amb nosaltres llargues temporades gaudint de tot el que oferia aquell indret: la cacera amb els seus gossos igual que es veu en les pel•lícules, de les piscines fredes i calentes, de les sofisticades festes d’en François.
En Tierry, era un home atractiu, moreno, alt, aproximadament devia medir... quasi un metre noranta. Portava els cabells llargs i quan muntava a cavall se’ls lligava, perquè no li molestessin al cavalcar.

Mica en mica, en secret, Tierry es va enamorar de mi perdudament i naturalment, jo d’ell. Allò si que era un amor intens, pur, tendre, no hi ha paraules per descriure tot el que vaig rebre en aquella època.
Tan intens era l’amor que teníem Tierry i jo, que vam proposar a François que em deixes lliure, a la qual cosa es va negar rotundament; al•legant que jo era d’ell, que érem una parella i que les visites d’en Tierry començaven a ser inoportunes...

Tierry, va marxar per una llarga temporada doncs l’estança a casa era insuportable. Tots tres convivint amb aquell problema no podia ser, no hi havia festes ni caceres que fessin oblidar aquell malestar.

Ja havíem arribat a 1939, quan llavors va esclatar la guerra, els alemanys van envair França. Tots pensareu que només faltava la guerra en tota aquesta història, doncs no, per a mi va ser una alliberació.
En Daniels va marxar al front i jo vaig començar a pintar i a vendre quadres a dojo. Els alemanys tenien diners i els hi agradava les expressions que jo reflectia en aquell tros de tela.

La guerra porta desgràcies a mi em va portar la felicitat doncs en mig del meu èxit vaig retrobar l’amor de la meva vida en Tierry Jantjebeton.

El temps que vam estar junts... és inexplicable, la passió que hi havia entre nosaltres. Em va demanar per casar-nos, però el meu orgull per la meva feina va fer que tornés a rebutjar. Aquells moments de passió, podria estroncar la meva superació dins del món empresarial.

Vam seguir estimant-nos durant un any aproximadament, fins que els alemanys el van empresonar.
La guerra seguia i mentre “La France” es deteriorava, jo anava pujant. Els alemanys seguien sent fidels a les meves obres.

Per fi va acabar la guerra, era Setembre de 1945, però la noticia per a mi va ser una cosa indiferent. Jo ja tenia el que volia: fama, diners i era solvent . Ara ja no dependria de ningú i si m’anava bé podria tornar tots els diners que m’havia donat en François.

Era una altre tarda plujosa de tardor, jo seguia freqüentant el bar de La Rue de la Paix i com sempre fumant les meves cigarretes amb gust de menta. Els vidres estaven entelats però tot i això vaig reconèixer la silueta d’en Tierry el meu amor perdut des de feia temps. Aquí, sí, que maleïa la guerra.
Ens vam estar parlant una bona estona explicant coses passades i jo sabia que d’un moment a l'altre ell m’agafaria la mà i em tornaria a demanar que ens caséssim i naturalment li donaria un si com una catedral.

Doncs sí, em va agafar la mà, però va ser per dir-me que s’havia casat amb la Chantal. Una noia refinada molt coqueta que freqüentava les nostres festes i que portava els xicots com titelles per tot l’amor que els donava.

Com sempre em va pujar l’orgull i em vaig empassar tota la ràbia que m’havia donat la noticia. Freda com un glaço vaig encaixar la desgràcia de no tenir als meus braços l’amor de la meva vida. Havia fet tard perquè havia anat darrera de la fortuna i la fama. I ara de que em servia tot això? Bé, si servia, al menys podia pagar els deutes que tenia d'en François.

Comprenc que he estat molt equivocada i que he barrejat conceptes primordials de la vida.

Marisa i Simeó

Monitors d'Informàtica i Català

Setembre 2009

AMOR IMPOSSIBLE

EL CAMÍ DE LA FELICITAT

Llàstima que llavors ja era massa tard ...

Jo et veia venir pel caminet amb el teu caminar pausat, et veia venir per la finestra de casa amb el cor accelerat. Jo sortia a rebre’t i en el jardí seiem llargues estones mentre tu parlaves molt, i jo no et creia de res.

Més tard, tu vas fer la teva vida i jo la meva.

Un dia vas venir a casa meva i aprofitant que la mare va marxar un moment, em vas dir: Quan jo et parlava, tu no em vas creure mai, de res del que et deia.
Jo li vaig contestar: No! No t’escoltava perquè pressentia la teva mentida, i jo et parlava seriosament.

Més tard et vas casar i no vas tenir gaire sort, car l'amor es una cosa que no coneix un llarg durar.

Va passar molt de temps, fins que un dia ens vam veure a l'estació de Barcelona.
Des d'un tros lluny ens vàrem mirar com un núvol oblidat .
Eres alt i elegant, tu vas agafar el tren, a mi, m'esperava la meva cosina que em digué? que feies mirant cap a l'estació? Jo li vaig respondre: Res, recordava temps passats. Ella em mirà i no contestà...


Fou màgic per uns moments . Ai!... records d’un temps passat.
Llàstima que....




M. Rebordós
Alumne del Casal de Bigues i Riells

ENDAVANT

AIXÒ ES EL QUE EM DEIA MOLTA GENT

“Llàstima que llavors ja era massa tard”... això era la frase que em van dir quan vaig començar unes classes de Català i Informàtica. Però es van rotundament equivocar doncs cada dia m’ho agafo amb més il•lusió.
Totes les persones que tinc al meu costat sempre han estat un gran punt de recolzament sempre m’han donat molts ànims per seguir amb aquesta tasca.
Tinc que confessar, que em costa una mica doncs sóc una mica dura de cervell, em costa comprendre les coses; però vaig tirant endavant.
Massa tard, mai! Us heu parat a pensar la gent que es coneix fent totes aquestes activitats, personalment m’encanta, es molt gratificant i en una paraula: et sens jove.
Es com comunicar-te amb un altre món: coneixements varis, amistats, tornes a recordar coses que havies deixat en l’oblit, en un racó, fora de si mateix.

Així que la frase “llàstima que llavors ja era massa tard” per fer això o allò en aquest moment no hi te cabuda.

Si tenim salut, sempre hi ha temps per fer coses. En la nostre joventut vam fer les que ens pertocaven, ara fent les que bonament podem fer amb ajut d’uns i d’altres.
Per què renunciar al que tenim al davant? Hem d’aprofitar amb alegria.
Renunciar a l’amor per què som Grans? Mai! L’amor és bonic a totes les edats. Ens en podem fer un munt de preguntes com aquestes a les quals hi trobarem: Llàstima que.......... doncs no, em nego terminantment a repetir-la.

Eulàlia, alumne del casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009