DONO GRÀCIES PEL QUE ARA TINC
Sóc filla de la guerra i de la post guerra, vaig patí gana i por. Durant la guerra era obligatori que els nens/nes de cinc o sis anys anessin a l’escola.
M’agradava aquella olor de llapis i gomes que encara recordo amb tant de sentiment.Quan érem a classe i tocaven les sirenes, sense córrer, sortíem al carrer i ens amagàvem al soterrani d’una torre no gaire lluny.
Quan tot l’enrenou havia passat tornàvem un altre vegada a classe.
Ara estic molt contenta de fer tot el que faig, però penso amb una mica de tristesa que ja sóc gran i que ja no tinc temps per fer tot al que voldria. Jo tenia moltes ganes d’aprendre i vaig anar a una acadèmia però només vaig assistir-hi tres mesos doncs era massa car. Dono les gràcies al programa “I tu per què no” ? perquè mitjançant aquestes ajudes gratuïtes he pogut realitzar coses que ja pensava tenir perdudes.
Com per exemple navegar per Internet o perfeccionar el meu Català. Estem tots encantats amb la Sra. Marisa i el seu marit Simeó. Hem tingut molta sort en tenir persones amb tanta paciència.
I no parlem de l’energia que gasta la Marisa no sé d’on la treu, no es cansa mai.
Pensem, que no és igual ensenyar: nens petits, nois o noies que gent gran.
El país que te cultura hi millora tot: educació envers els altres, el comportament amb els infants, el respecte per les persones grans, col·laboració entre els pobles, en fi, l’educació ho millora tot en general.
Marcel·la Rebordós,
alumne del Casal de Bigues i Riells,
23/06/09
No hay comentarios:
Publicar un comentario