VEURE ESCOLTAR CALLAR
Llàstima que llavors ja era massa tard…Són paraules que trobem en boca de moltes persones.
Hem d’anar amb compte com parlem davant d’altres persones, hem de mesurar molt el que diem; procurant sempre que no siguin mal interpretades, doncs llavors passa el que passa.
Bé, de passar poden passar varies coses: una d’elles, aprofitar algun mot que pot tenir dues vessants i fer-ne un cabdell ben gros, poder embolicar la troca i aconseguir un mormol que va creixent més i més. Com més llarg millor, sense mirar el mal que s’està fent. En gaudeixen!.
Com queda el qui ha parlat? MALAMENT!
Per desgràcia, si passa alguna cosa contra la nostre persona, sempre som els últims en assabentar-nos de l’enrenou que s’ha format al voltant nostre.
Quan es vol reaccionar, la pedra ja rodola per la teulada. Com arreglar-ho?
Per què, hi ha gent així en ple segle XXI?
Malgrat em pesi, tinc d’acceptar que encara se’n troben, pocs però encara hi ha gent que sembla que no pugui tenir la llengua quieta, només la mou per fer el mal.
Els vull qualificar:
Són persones al meu parer: ignorants, amargades i, supèrbies.
Per què ignorants? La ignorància, és l’enemic més gran que té l’ésser humà. No et deixa créixer, ni tampoc formar-te com a persona. Anul•la! No ets res! ... Qui vol tenir amic així? ... Ningú!
Supèrbia! Orgull! ... No voler admetre que s’estan equivocant amb el camí escollit i sense voler acceptar la mà que se’ls brinda, ni es deixen treure la bena que porten al voltant dels ulls i els taps que duen a les orelles.
Si arribessin, a poder deslliurar-se d’aquests paranys, podrien veure, podrien escoltar, podrien gaudir de tots els beneficis que ens ofereix la vida. La vida a vegades pot ser molt beneficiosa, generosa i positiva i no arribar al final i lamentar-nos dient: llàstima que llavors..............
Rosa Santamarta, Juliol 2009
Sóc, alumne del casal de Bigues i Riells
I faig Català i Informàtica.
Hem d’anar amb compte com parlem davant d’altres persones, hem de mesurar molt el que diem; procurant sempre que no siguin mal interpretades, doncs llavors passa el que passa.
Bé, de passar poden passar varies coses: una d’elles, aprofitar algun mot que pot tenir dues vessants i fer-ne un cabdell ben gros, poder embolicar la troca i aconseguir un mormol que va creixent més i més. Com més llarg millor, sense mirar el mal que s’està fent. En gaudeixen!.
Com queda el qui ha parlat? MALAMENT!
Per desgràcia, si passa alguna cosa contra la nostre persona, sempre som els últims en assabentar-nos de l’enrenou que s’ha format al voltant nostre.
Quan es vol reaccionar, la pedra ja rodola per la teulada. Com arreglar-ho?
Per què, hi ha gent així en ple segle XXI?
Malgrat em pesi, tinc d’acceptar que encara se’n troben, pocs però encara hi ha gent que sembla que no pugui tenir la llengua quieta, només la mou per fer el mal.
Els vull qualificar:
Són persones al meu parer: ignorants, amargades i, supèrbies.
Per què ignorants? La ignorància, és l’enemic més gran que té l’ésser humà. No et deixa créixer, ni tampoc formar-te com a persona. Anul•la! No ets res! ... Qui vol tenir amic així? ... Ningú!
Supèrbia! Orgull! ... No voler admetre que s’estan equivocant amb el camí escollit i sense voler acceptar la mà que se’ls brinda, ni es deixen treure la bena que porten al voltant dels ulls i els taps que duen a les orelles.
Si arribessin, a poder deslliurar-se d’aquests paranys, podrien veure, podrien escoltar, podrien gaudir de tots els beneficis que ens ofereix la vida. La vida a vegades pot ser molt beneficiosa, generosa i positiva i no arribar al final i lamentar-nos dient: llàstima que llavors..............
Rosa Santamarta, Juliol 2009
Sóc, alumne del casal de Bigues i Riells
I faig Català i Informàtica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario