LA IL·LUSIÓ DE LA MEVA VIDA
Llàstima que llavors, ja era massa tard…………
És una frase que mai m’ha agradat massa. Crec que sempre es pot canviar el rumb de la vida.
Quan em vaig jubilar, els meus sentiments personals eren de fracàs total, per no haver pogut al llarg dels anys fer el que a mi, més m’agradava. Per exemple: fer Catequesis als infants, escriure, llegir, fer labors, i altres moltes activitats.
A les hores el meu pensament era negatiu. M’explico!
Als sis anys vaig començar a anar a l’escola, però ho vaig tenir molt difícil per poder anar-hi. La meva mare, estava delicada i jo tenia que tenir cura dels meus germans/es. N’érem sis i jo era la més gran per tant feia moltes faltes. Malgrat tot, com m’agradava anar en aquella escola encara que m’hi moria de fred.
La meva il•lusió des de petita era poder estudiar per ser infermera, però les circumstàncies de la vida, no va poder ser.
Als dotze anys ja em van fer anar a treballar i així poder ajudar a l’economia familiar, com a moltes cases era molt necessari.
Per què aquesta explicació de la meva vida? Doncs perquè reconec que em vaig equivocar al estar un temps negativa.
Ara he trobat el que no havia tingut mai dins l’entorn familiar.
Molt bons amics i persones que si t’ensorres t’ajuden a sortir del forat i a poder tirar endavant.
Per això en agraïment a aquestes persones, reivindico la paraula “que mai és tard” i que sempre es pot rectificar.
Jo desitjo de tot cor que puguem tenir molts anys entre nosaltres, totes aquestes persones que lluiten per el progrés.
Al final jo no he estat infermera, però gràcies a l’ensenyament i la l’Informàtica puc divulgar els meus pensaments per escrit, cosa impensable fa un temps.
Dolors Vilaseca i Llorens Vinyoles
Alumnes del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario