Llàstima que llavors, ja era massa tard. Això és el que ella pensava quan es despertava durant la nit i sentia sobre ella el pes del braç del seu marit que l’estrenyia, que li acariciava el seu cos, i el seus llargs cabells.
Si, llavors ja era massa tard.....les urpes del càncer, l’havien tocat de ple i ell s’han havia adonat de que malgrat tot, encara estimava aquella dona.
La Júlia sempre havia estat al seu costat, criant els seus fills i a la vegada els avis, sempre solucionant els desgavells que podien succeir en un moment determinat.
La Júlia sempre li havia perdonat les culpes i les infidelitats. Déu meu! Aquella dona havia estat sempre al seu costat i ell no se’n havia adonat.
Va ser dos mesos abans de morir quan va percebre que l’estimava.
Quan la Júlia tenia algun moment de lucidesa encara sentia el seu marit que li prometia el cel i la lluna: recorrerien el món, ferien llargues vacances, cosa que no havien fet mai. I llavors ella pensava.... massa tard.........
Em dic Vicenta Sanz i sóc alumna del curs “I tu per què no?.
Estic molt contenta amb aquest curs doncs ni somniant esperava estar escrivint el que escric aquest moment.
Penso que aquests cursos s’haurien de promoure més, doncs ajuden a la gent gran a tenir altres inquietuds, com per exemple: No “poltronar-se” davant la televisió hores i hores. Gaudim de tot el que ens ofereix la vida.
Aprofitem al màxim moure les neurones, hem de pensar que cada dia en perdem unes quantes.
Tenir el cervell ocupat, ens farà oblidar aquella pastilla miraculosa per la depressió, la qual no deixa de ser una droga i com sabem, amb les pastilles curem una cosa i n’espatllem un altre.
Aquest any compliré 69 anys, faig gimnàs dos cops per setmana, vaig d’excursió sempre que puc i...........m’agrada viure!
Espero haver contagiat una mica del meu entusiasme perquè mai repetim la frase:” llàstima llavors ja......................
Vicenta Sanz, alumne del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009
Si, llavors ja era massa tard.....les urpes del càncer, l’havien tocat de ple i ell s’han havia adonat de que malgrat tot, encara estimava aquella dona.
La Júlia sempre havia estat al seu costat, criant els seus fills i a la vegada els avis, sempre solucionant els desgavells que podien succeir en un moment determinat.
La Júlia sempre li havia perdonat les culpes i les infidelitats. Déu meu! Aquella dona havia estat sempre al seu costat i ell no se’n havia adonat.
Va ser dos mesos abans de morir quan va percebre que l’estimava.
Quan la Júlia tenia algun moment de lucidesa encara sentia el seu marit que li prometia el cel i la lluna: recorrerien el món, ferien llargues vacances, cosa que no havien fet mai. I llavors ella pensava.... massa tard.........
Em dic Vicenta Sanz i sóc alumna del curs “I tu per què no?.
Estic molt contenta amb aquest curs doncs ni somniant esperava estar escrivint el que escric aquest moment.
Penso que aquests cursos s’haurien de promoure més, doncs ajuden a la gent gran a tenir altres inquietuds, com per exemple: No “poltronar-se” davant la televisió hores i hores. Gaudim de tot el que ens ofereix la vida.
Aprofitem al màxim moure les neurones, hem de pensar que cada dia en perdem unes quantes.
Tenir el cervell ocupat, ens farà oblidar aquella pastilla miraculosa per la depressió, la qual no deixa de ser una droga i com sabem, amb les pastilles curem una cosa i n’espatllem un altre.
Aquest any compliré 69 anys, faig gimnàs dos cops per setmana, vaig d’excursió sempre que puc i...........m’agrada viure!
Espero haver contagiat una mica del meu entusiasme perquè mai repetim la frase:” llàstima llavors ja......................
Vicenta Sanz, alumne del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario