L’AMOR i EL PODER
Llàstima que llavors ja era massa tard...
Tot va començar un quatre d’Agost de 1936 en el cafè Daniels de Paris. Rue de la Paix nº 24, prop de la Tour Eiffel.
Eren quarts de vuit i quasi ja era fosc. Ja sabem que les tardes d’Agost són més curtes i comença la tristor més el plugim de tot el dia, hi va ajudar.
Estic parlant de tristor i per a mi era el dia més feliç de la meva vida, tenia una cita amb el meu estimat François de la Prairie.
En François no era mai puntual però jo ja hi estava acostumada i mentre l’esperava gaudia d’una “cigarrette mentolada”, és el que fumava aleshores.
Estàvem apassionadament enamorats i va ser aquella tarda, que portant un brillant com un cigró em va demanar que ens caséssim.
El meu afany de independència, de llibertat, de ser famosa amb la meva feina, va fer que el rebutges. Això el va deixar fred. Malgrat la negativa no va quedar gaire decebut doncs ell, ja em coneixia prou bé.
Unes setmanes desprès vam anar a viure junts, en la seva mansió prop d’Orleans.
Va passar el temps i els fracassos amb la meva feina perduraven. La pintura necessita inspiració i a mi no m'en venia. Jo volia triomfar, no volia els seus diners, volia ser jo, valer-me per a mi mateixa, ser algú en aquesta vida.
En François anava vivint com sempre: els seus cavalls, la caça, fent festes a casa o més ben dit, bacanals. Per cert, cada vegada més sovint, agafava unes borratxeres impressionants. Llavors venia la segona part: els maltractaments i tenir que aguantar, veure’l flirtejar amb les seves antigues promeses les quals encara em donaven consells maliciosos. "de quan elles ocupaven el meu lloc". Esmentant, que aquelles joies que jo lluïa, les havien portat elles primer.
L’encant d'enamorada em va desaparèixer i vaig caure en una llarga melangia.
Dos o tres cops l’any el meu company François rebia la visita del seu gran amic Tierry Jantjebeton. Era un noble cavaller amic de la infància el qual s’estava amb nosaltres llargues temporades gaudint de tot el que oferia aquell indret: la cacera amb els seus gossos igual que es veu en les pel•lícules, de les piscines fredes i calentes, de les sofisticades festes d’en François.
En Tierry, era un home atractiu, moreno, alt, aproximadament devia medir... quasi un metre noranta. Portava els cabells llargs i quan muntava a cavall se’ls lligava, perquè no li molestessin al cavalcar.
Mica en mica, en secret, Tierry es va enamorar de mi perdudament i naturalment, jo d’ell. Allò si que era un amor intens, pur, tendre, no hi ha paraules per descriure tot el que vaig rebre en aquella època.
Tan intens era l’amor que teníem Tierry i jo, que vam proposar a François que em deixes lliure, a la qual cosa es va negar rotundament; al•legant que jo era d’ell, que érem una parella i que les visites d’en Tierry començaven a ser inoportunes...
Tierry, va marxar per una llarga temporada doncs l’estança a casa era insuportable. Tots tres convivint amb aquell problema no podia ser, no hi havia festes ni caceres que fessin oblidar aquell malestar.
Ja havíem arribat a 1939, quan llavors va esclatar la guerra, els alemanys van envair França. Tots pensareu que només faltava la guerra en tota aquesta història, doncs no, per a mi va ser una alliberació.
En Daniels va marxar al front i jo vaig començar a pintar i a vendre quadres a dojo. Els alemanys tenien diners i els hi agradava les expressions que jo reflectia en aquell tros de tela.
La guerra porta desgràcies a mi em va portar la felicitat doncs en mig del meu èxit vaig retrobar l’amor de la meva vida en Tierry Jantjebeton.
El temps que vam estar junts... és inexplicable, la passió que hi havia entre nosaltres. Em va demanar per casar-nos, però el meu orgull per la meva feina va fer que tornés a rebutjar. Aquells moments de passió, podria estroncar la meva superació dins del món empresarial.
Vam seguir estimant-nos durant un any aproximadament, fins que els alemanys el van empresonar.
La guerra seguia i mentre “La France” es deteriorava, jo anava pujant. Els alemanys seguien sent fidels a les meves obres.
Per fi va acabar la guerra, era Setembre de 1945, però la noticia per a mi va ser una cosa indiferent. Jo ja tenia el que volia: fama, diners i era solvent . Ara ja no dependria de ningú i si m’anava bé podria tornar tots els diners que m’havia donat en François.
Era una altre tarda plujosa de tardor, jo seguia freqüentant el bar de La Rue de la Paix i com sempre fumant les meves cigarretes amb gust de menta. Els vidres estaven entelats però tot i això vaig reconèixer la silueta d’en Tierry el meu amor perdut des de feia temps. Aquí, sí, que maleïa la guerra.
Ens vam estar parlant una bona estona explicant coses passades i jo sabia que d’un moment a l'altre ell m’agafaria la mà i em tornaria a demanar que ens caséssim i naturalment li donaria un si com una catedral.
Doncs sí, em va agafar la mà, però va ser per dir-me que s’havia casat amb la Chantal. Una noia refinada molt coqueta que freqüentava les nostres festes i que portava els xicots com titelles per tot l’amor que els donava.
Com sempre em va pujar l’orgull i em vaig empassar tota la ràbia que m’havia donat la noticia. Freda com un glaço vaig encaixar la desgràcia de no tenir als meus braços l’amor de la meva vida. Havia fet tard perquè havia anat darrera de la fortuna i la fama. I ara de que em servia tot això? Bé, si servia, al menys podia pagar els deutes que tenia d'en François.
Comprenc que he estat molt equivocada i que he barrejat conceptes primordials de la vida.
Llàstima que llavors ja era massa tard...
Tot va començar un quatre d’Agost de 1936 en el cafè Daniels de Paris. Rue de la Paix nº 24, prop de la Tour Eiffel.
Eren quarts de vuit i quasi ja era fosc. Ja sabem que les tardes d’Agost són més curtes i comença la tristor més el plugim de tot el dia, hi va ajudar.
Estic parlant de tristor i per a mi era el dia més feliç de la meva vida, tenia una cita amb el meu estimat François de la Prairie.
En François no era mai puntual però jo ja hi estava acostumada i mentre l’esperava gaudia d’una “cigarrette mentolada”, és el que fumava aleshores.
Estàvem apassionadament enamorats i va ser aquella tarda, que portant un brillant com un cigró em va demanar que ens caséssim.
El meu afany de independència, de llibertat, de ser famosa amb la meva feina, va fer que el rebutges. Això el va deixar fred. Malgrat la negativa no va quedar gaire decebut doncs ell, ja em coneixia prou bé.
Unes setmanes desprès vam anar a viure junts, en la seva mansió prop d’Orleans.
Va passar el temps i els fracassos amb la meva feina perduraven. La pintura necessita inspiració i a mi no m'en venia. Jo volia triomfar, no volia els seus diners, volia ser jo, valer-me per a mi mateixa, ser algú en aquesta vida.
En François anava vivint com sempre: els seus cavalls, la caça, fent festes a casa o més ben dit, bacanals. Per cert, cada vegada més sovint, agafava unes borratxeres impressionants. Llavors venia la segona part: els maltractaments i tenir que aguantar, veure’l flirtejar amb les seves antigues promeses les quals encara em donaven consells maliciosos. "de quan elles ocupaven el meu lloc". Esmentant, que aquelles joies que jo lluïa, les havien portat elles primer.
L’encant d'enamorada em va desaparèixer i vaig caure en una llarga melangia.
Dos o tres cops l’any el meu company François rebia la visita del seu gran amic Tierry Jantjebeton. Era un noble cavaller amic de la infància el qual s’estava amb nosaltres llargues temporades gaudint de tot el que oferia aquell indret: la cacera amb els seus gossos igual que es veu en les pel•lícules, de les piscines fredes i calentes, de les sofisticades festes d’en François.
En Tierry, era un home atractiu, moreno, alt, aproximadament devia medir... quasi un metre noranta. Portava els cabells llargs i quan muntava a cavall se’ls lligava, perquè no li molestessin al cavalcar.
Mica en mica, en secret, Tierry es va enamorar de mi perdudament i naturalment, jo d’ell. Allò si que era un amor intens, pur, tendre, no hi ha paraules per descriure tot el que vaig rebre en aquella època.
Tan intens era l’amor que teníem Tierry i jo, que vam proposar a François que em deixes lliure, a la qual cosa es va negar rotundament; al•legant que jo era d’ell, que érem una parella i que les visites d’en Tierry començaven a ser inoportunes...
Tierry, va marxar per una llarga temporada doncs l’estança a casa era insuportable. Tots tres convivint amb aquell problema no podia ser, no hi havia festes ni caceres que fessin oblidar aquell malestar.
Ja havíem arribat a 1939, quan llavors va esclatar la guerra, els alemanys van envair França. Tots pensareu que només faltava la guerra en tota aquesta història, doncs no, per a mi va ser una alliberació.
En Daniels va marxar al front i jo vaig començar a pintar i a vendre quadres a dojo. Els alemanys tenien diners i els hi agradava les expressions que jo reflectia en aquell tros de tela.
La guerra porta desgràcies a mi em va portar la felicitat doncs en mig del meu èxit vaig retrobar l’amor de la meva vida en Tierry Jantjebeton.
El temps que vam estar junts... és inexplicable, la passió que hi havia entre nosaltres. Em va demanar per casar-nos, però el meu orgull per la meva feina va fer que tornés a rebutjar. Aquells moments de passió, podria estroncar la meva superació dins del món empresarial.
Vam seguir estimant-nos durant un any aproximadament, fins que els alemanys el van empresonar.
La guerra seguia i mentre “La France” es deteriorava, jo anava pujant. Els alemanys seguien sent fidels a les meves obres.
Per fi va acabar la guerra, era Setembre de 1945, però la noticia per a mi va ser una cosa indiferent. Jo ja tenia el que volia: fama, diners i era solvent . Ara ja no dependria de ningú i si m’anava bé podria tornar tots els diners que m’havia donat en François.
Era una altre tarda plujosa de tardor, jo seguia freqüentant el bar de La Rue de la Paix i com sempre fumant les meves cigarretes amb gust de menta. Els vidres estaven entelats però tot i això vaig reconèixer la silueta d’en Tierry el meu amor perdut des de feia temps. Aquí, sí, que maleïa la guerra.
Ens vam estar parlant una bona estona explicant coses passades i jo sabia que d’un moment a l'altre ell m’agafaria la mà i em tornaria a demanar que ens caséssim i naturalment li donaria un si com una catedral.
Doncs sí, em va agafar la mà, però va ser per dir-me que s’havia casat amb la Chantal. Una noia refinada molt coqueta que freqüentava les nostres festes i que portava els xicots com titelles per tot l’amor que els donava.
Com sempre em va pujar l’orgull i em vaig empassar tota la ràbia que m’havia donat la noticia. Freda com un glaço vaig encaixar la desgràcia de no tenir als meus braços l’amor de la meva vida. Havia fet tard perquè havia anat darrera de la fortuna i la fama. I ara de que em servia tot això? Bé, si servia, al menys podia pagar els deutes que tenia d'en François.
Comprenc que he estat molt equivocada i que he barrejat conceptes primordials de la vida.
Marisa i Simeó
Monitors d'Informàtica i Català
Setembre 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario