jueves, 5 de junio de 2008

MEMORIES D'EN LLORENÇ


MEMÒRIES D'EN LLORENÇ

Des de la meva infància vaig ser un noi de poble
Envoltat de boscos i camps de conreo: En les hores que tenia lliures feia un passeig amunt i avall per escoltar el cant dels ocells i corre el darrere dels animalots del bosc com esquirols, papallones, la llebre
i moltes d’altres que ara no recordo. La meva infantessa va ser feliç fins que a mitjans del segle 20 va començar la guerra, tenia 6 anys; en els tres anys que va durà no vaig poder anar a l’escola per que no ni havia.
Quan es va haver acabat la guerra vaig anar 2 anys a aprendre d’escriure i llegir de vespres, perquè els meus pares en feien anar a treballar la terra, i cuidar el poc bestiar que teníem, per poder portar uns diners per sobreviure, acabada la guerra de lo poc que teníem, els meus pares varem quedà sense res.
Al fer-me adolescent i sempre lligat a la pagesia vaig fer treballs variats, com anar uns anys a la pedrera, i també vaig treballar per cases pairals amb bona situació em feien un contracte per fer la feina amb els animals, conreaven les terres; per després plantar lo que corresponia a cada estació de l’any. D’aquesta manera vaig arribar als meus 38 anys. ja havia format una família i la meva il·lusió era ampliar els meus coneixements dintre del que feia ens varen oferir anar de masovers a un mas que hi havia una granja amb 5.000 pollastres 150 verres 5 mascles amb producció i 500 porcs d’engreix.
Per mi va ser una fita molt important, em moltes mes responsabilitats. Fins i tot em varen proposar a l’hora de vendre el bestiar, fer els tractes amb el negociant que comprava el bestiar d’aquesta manera vaig arribar a l’edat de la jubilació, d’ales hores en sa la meva vida ha fet un pas molt important per el que havia fet fins aquell moment.
Vaig tenir la oportunitat d’introduir-me en moltes activitats que fan al poble, en el temps que tenia lliure em vaig apuntar per fer informàtica sense saber si me’n sortiria, gracies a un bon professor que m’ha ajudat molt; puc dir que mes o menys vaig fent algunes coses

Aquí s’acaba la meva historia.

Llorenç Viñolas Alumne de "i tu perquè no?"



1 comentario:

gent gran dijo...

Hola Llorenç; El teu escrit ma impressionat mol, dons es casi calcat amb al meu i se de bona ma, lo difícil que van ser aquells anys de la pros guerra, pro amb mol d’esforç i molta voluntat u vam superar, també tatx de dir que e tingut molta sort amb la meva esposa que ma donat dos fills i aquests quatre nets i soc mol feliç amb tots ells i res mes una forta encaixada d’amants d’un futur amic; Ramon de Vilassar de Dalt