DIA A DIA

DIA A DIA

Bé, passo a fer un relat sobre el canvi climàtic que tan ens preocupa i que tothom en parla sense saber ben bé que és el que passarà d’ara en endavant.

Avui dia en que em poso a fer aquesta redacció, de bon matí, quan encara no m`havia llevat, sento un rumor de màquina com si fos un tractor....Ondia! exclamo.. què esta passant?, i dic què esta passant? perquè on estem vivint no se sent absolutament res que no siguin els gossos del veí proper o algun que altre cotxe que passi per allò de que no sigui dit, o ben bé al vespre els pardals i ocells del bosc quan van a dormir amb al seu xivarri habitual
Surto tot d’una a la terrassa i veig una gran excavadora amb una pala enorme que esta aplanant el solar del costat de casa. Bé, jo ja sabia que havien de fer una casa, però no esperava que es posessin a treballar tan d`hora. Ho! Ho!.....Ara si que va de debò!

Una vegada hem esmorzat em dedico a fer les feines habituals de la llar, com fer el llit, eixugar els plats, etc etc....Tot d’una se m`ocorre mirar un altre cop per la finestra quan topo amb la mirada del tractorista. “Bon dia, senyora!” em diu. Jo avergonyida, perquè em sembla que s’adona que l’espio, li contesto com aquell que no vol la cosa “Bon dia”

Bé, no és cosa de estar amagada. Ja que el senyor sembla que vol parlar, surto a la terrassa i ell segueix- “Estan bé aquí! Oi!?” Jo li contesto- “Ja comença la casa?” li dic. Ell respon “No senyora, sols estic aplanant la parcel·la doncs els amos volen que la netegi perquè a vostès no els entri l’aigua. “Ai grácies!”..penso...”sí que s’està molt bé aquí, la vista és molt bonica i el lloc tranquil”. Li dic “és qüestió de seguir en las tasques de cada dia. Bon dia, senyor”. Ell repeteix “Si, bon dia”

Més tard surt a la terrassa el meu marit i la conversa continua
“Mira”- em diu el meu marit, quan entra de nou-“El senyor del tractor em diu que a ell li faria il·lusió tenir una casa, però que per aquí no li és possible poder-la adquirir-la doncs son molt cares i la seva senyora ha volgut comprar un pis, però ell somia poder tenir-la per estar al jardí i plantar en l’hort, tomàquets i verdures ara que les coses s’estan posant tan malament i els treballs no son segurs”. En fi, que estem de sort!. Doncs, pel que sembla, les coses s’estan posant malament, no plou quan és necessita. Hi ha sequera i el clima esta canviant. Els treballs trontollen i la gent no se sent segura enlloc.

Nosaltres, que estem en un món que sembla avançat, on la gent és civilitzada, crec que tenim l’obligació de tenir cura de les nostres terres i les nostres obligacions com a ciutadans que vetllen per les civilitzacions futures, cosa que sembla impossible per la quantitat de gent que pobla la nostra terra. Ja que no poden gaudir d’una llar digna com somien, a no ser que entre tots ens concienciesim de que la terra no ha sigut mai de l’home, si més no l’home és de la terra i a ella tornarà quan és mori. Per tant crec que és una obligació i un deure vetllat per ella.

Nuria Castañé alumna de “i tu perqué no? “

SALÓ AVANTE (Autonomia i calitat de vida)

REUNIÓ DELS BLOGGERS DELS CASALS A LA FIRA

Amb motiu de la celebració del 3º Saló per l’Autonomia Personal i la Calitat de Vida ens vam reunir el dia 6 de Juny un grup de “bloggers” dels Casals per participar en el Stand de la Diputació a fi de que en Rafa ens parlés del Google Earth.
Al mateix temps vam aprofitar l’ocasió per parlar dels nostres
projectes amb la Victoria Maldonado a la que l’hi agraïm des d’aquí la seva dedicació i paciència en escoltar-nos.
Mentre estaven fent anar els ordinadors ens va sorprendre la presència de la Princesa Doña Leticia. Més tard ens vam assabentar que era la Presidenta d’Honor del esdeveniment .

Simeó i Marisa

MEMORIES D'EN LLORENÇ

MEMÒRIES D'EN LLORENÇ

Des de la meva infància vaig ser un noi de poble
Envoltat de boscos i camps de conreo: En les hores que tenia lliures feia un passeig amunt i avall per escoltar el cant dels ocells i corre el darrere dels animalots del bosc com esquirols, papallones, la llebre
i moltes d’altres que ara no recordo. La meva infantessa va ser feliç fins que a mitjans del segle 20 va començar la guerra, tenia 6 anys; en els tres anys que va durà no vaig poder anar a l’escola per que no ni havia.
Quan es va haver acabat la guerra vaig anar 2 anys a aprendre d’escriure i llegir de vespres, perquè els meus pares en feien anar a treballar la terra, i cuidar el poc bestiar que teníem, per poder portar uns diners per sobreviure, acabada la guerra de lo poc que teníem, els meus pares varem quedà sense res.
Al fer-me adolescent i sempre lligat a la pagesia vaig fer treballs variats, com anar uns anys a la pedrera, i també vaig treballar per cases pairals amb bona situació em feien un contracte per fer la feina amb els animals, conreaven les terres; per després plantar lo que corresponia a cada estació de l’any. D’aquesta manera vaig arribar als meus 38 anys. ja havia format una família i la meva il·lusió era ampliar els meus coneixements dintre del que feia ens varen oferir anar de masovers a un mas que hi havia una granja amb 5.000 pollastres 150 verres 5 mascles amb producció i 500 porcs d’engreix.
Per mi va ser una fita molt important, em moltes mes responsabilitats. Fins i tot em varen proposar a l’hora de vendre el bestiar, fer els tractes amb el negociant que comprava el bestiar d’aquesta manera vaig arribar a l’edat de la jubilació, d’ales hores en sa la meva vida ha fet un pas molt important per el que havia fet fins aquell moment.
Vaig tenir la oportunitat d’introduir-me en moltes activitats que fan al poble, en el temps que tenia lliure em vaig apuntar per fer informàtica sense saber si me’n sortiria, gracies a un bon professor que m’ha ajudat molt; puc dir que mes o menys vaig fent algunes coses

Aquí s’acaba la meva historia.

Llorenç Viñolas Alumne de "i tu perquè no?"

COMO MEJORAR BIGUES I RIELLS

COMO MEJORAR BIGUES I RIELLS

Mi nombre es José Mª Martinez Martinez. El segundo apellido materno es Broset. Tinc 77 anys. Soc d’origen Aragonés, resident en Barcelona des del any 1956. Mi DNI es el nº 17776462 S. Actualment resido hace10 anys en Bigues i Riells, un poble del Vallés Occidental amable acogedor,sus campos verdes rodeados de muntanyes pero nos falten dues cosas molt importans sobre tot para la gent gran.
Terminació del Centre Civic Anyoro el Centro Civic de Barcelona`(yo partenecia a Rius i Taulet) .
Principalment terminació del Centro Civic en construcció amb espais suficients, sales de juegos de billar, ordenadors actualment de moda. UUn aula para perfeccionar el parlar catala així com escriure. Actualment nos dona clases la Sta.Marisa en el Casal de Avis molt incomode taules a un lado cadires a otro etc.
Tambè una sala de ball pues ens tenin que desplaçar a Sta.Eulalia, La Garriga o Granollers .El dissabte de vuit a deu ens fan en el Casal de Avis un equip de la edad mitja en un local donde los alumnos del col·legi fan dibuix i pintura algun dia sortiren intoxicats de les olors de la pintura
Tambè necessitem un equip de música per el ball

Perdon por mis faltas i mil gracias anticipades atentament

J. Mª Martinez alumne de Català i de "I tu perquè no?"

UNA EXCURSIÓ ACCIDENTADA

Les dues amigues també es fan fotografíes, per poder explicar als seus néts les aventures de tots els dijous.





UN DIA DE VENT

Les dues amigues, anaven caminant per el camí de Can Noguera, tranquil·les i com sempre explicant-se coses.
Aquell dia van fer un camí nou, semblava ser més divertit i no tant rocós, havien violetes, algunes roses, basses d’aigua i hi començava haver força vegetació. La panoràmica era espectacular, veure la muntanya de Riells del Fai, poder entreveure La Vall Blanca i les muntanyes de Sant Miquel del Fai era un regal pels ulls.
Des de lluny totes les muntanyes enganxades semblaven tocar el cel i es podia sentir el cant del rossinyol.
- Quin racó tan preciós!!! – quanta bellesa.

Les dues amigues van seure a terra, es punxaven el culet, però elles felices i contentes de poder gaudir d’aquells moments, en mig de tanta verdor i tranquil·litat. El seu lema era riure i més riure.
Al cap d’una estona es va girar un vent inhòspit, amenaçador, els arbres tocaven quasi a terra, de cop es va fer de nit i les dues donzelles van començar a corre camí avall, els arbres seguien amb aquell fort vaivé . En pocs moments s’havia tornat un paisatge idoni per una pel·lícula de por.
Els camps de blat s’havien transformat i semblaven un mar embravit.

Llavors a mi, la Lola tot corrent i treient llenya del foc doncs teníem una por inimaginable em va venir al cap, poesies d’infantesa.

Hace olas y no es la mar
Lleva espinas y no es pescado
Es la casa más bonita que en la tierra se ha criado.

Més que poesia és una endevinalla. És el camp de blat.

Col·laboració de Lola Valls, Alumne del Casal

3/6/2008

RECORDS

FOTO cedida per el Sr. Simeó Cardona

Entrada principal del Bon Caliu. Casal de Bigues i Riells




LA VELLESA

És molt trist la vellesa!. Sí, és el que sempre es diu.

És molt trist la vellesa sobre tot quan veus en un Geriàtric, per exemple: Aquelles persones que no poden valer-se per si mateixes, asseguts en aquelles cadires de rodes, aquelles ànimes que han sigut fortes, amb empenta i que arriba un moment de la vida que no tenen esma ni tan sols per menjar.
Sí, és molt trist.

Però, els que encara tenim la sort de poder caminar, menjar, parlar, fins i tot ajudar una mica als que tenim al nostre costat, hem d’estar contents i donar les gràcies per tot el que tenim.

És bo donar les gràcies per tot i a tots els que ens donen una ajuda, perquè la vida se’ns faci més amena: família, amics, professors i entitats que ens ajuden a reviure una mica la nostra infantesa.

El Curs de Català i Informàtica per gent gran per a mi ha sigut això reviure una infantesa pobre, que no ens va permetre arribar més lluny en la ensenyança .
Desitjo continuar l’any que ve, espero els dilluns amb impaciència i trobar-me amb totes les persones que hi he conegut.

Col·laboració de na Vicenta Sanz, alumne del Casal
3/6/2008

TRADICIONS

FOTO CEDIDA POR MARISA.

Pueblecito de Almeria, cercano al pueblo nombrado en el siguiente relato.



EL MEU NOM

Marisa, el dia que vaig arribar a classe et vaig dir que em deia Eulàlia.
La setmana següent tu em vas sorprendre dient-me: - Hola Lali!
Amb gran sorpresa per a mi doncs des de ben petita ningú, fora de la meva família no m’ho havia dit ningú.

De la forma que et vaig contestar, potser et va sorprendre una mica, doncs jo sóc una mica impulsiva, en les formes de expressió. (Sóc així).

Mira! No sé si et sabré descriure, la manera en que penso les coses. M’has fet reviure coses, que ja no hi pensava des de la meva infantesa.

El meu nom m’arriba per part de la meva àvia Eulàlia ( Olaya, la de Juan de Dios el espartero) de Totana provincia de Murcia.

A Totana la Patrona és Santa Eulàlia de Mérida. (No sé el perquè. Però és així).
Com tu sabràs per l’edat que tinc, en els anys que vaig néixer, la tradició era posar els noms dels pares als fills i en la meva família hi havia una Eulàlia, al final en vam ser cinc d’Eulàlies.
Però a mi em va tocar “Lali” per ser la més petita i això em treia de polleguera.
Tota aquesta historia m’ha fet venir al cap un munt de records molt agradables que més endavant seguiré explicant.

Col·laboració de na Eulàlia alumne del Casal.
3/6/08