VALENTIN 2011

CARTA DE AMOR

PARA EL CONCURSO DE BLOGGERS

DIPUTACION DE BARCELONA

Querida Estela
Como siempre me dirijo a ti de la manera más sincera.
Últimamente estás iluminando mi vida, mis sueños y mis pensamientos. Me aportas una gran cantidad de cosas bonitas y sentimientos positivos, difíciles de explicar. ¿Por eso pienso en voz alta y me pregunto, es malo querer de esta manera? Es malo desear a alguien con todo el corazón, con tanta fuerza, para ofrecerle todo mi amor y mi ternura.
Yo creo que es bueno, es positivo, no puede ser malo.
Yo se lo que siento y no me da vergüenza. Estoy contento de haberte confesado mis sentimientos de manera sincera.
¿Quien sabe lo que mañana me puede pasar?
Ahora estoy tranquilo porqué ya puedo decir de una manera valiente y educada que te quiero, que te deseo con todo mi alma.
No te escandalices, no eres un amor platónico, eres mi amor real desde hace mucho tiempo. Me conformo con un pedacito de tu corazón ya se, que no puedo pedir más. A pesar de todo me tendrás siempre a tu lado.
Tuyo, Roberto

Marisa, monitora de informática del CASAL de Bigues
Carta verídica, verano 2010

CARTA D'AMOR SANT VALENTIN 2011

QUINA SOLETAT

SANT VALENTÍ 2011

Aprofito la diada de Sant Valentí malgrat que és festa castellana, per escriure una carta d’amor.
Els alumnes del Casal de Bigues també volem entrar a concurs.
Nosaltres a Catalunya celebrem aquesta festa per Sant Jordi, el 21 d’abril.

Carta d’Amor
Jo era molt jove i passejava per un parc molt bonic però una mica deixat, una mena de jardí sense vida.

Tot d’una vaig sentir veus i vaig veure una senyora i un jove parlant asseguts en uns pedrissos. Jo m’hi vaig acostar ja que em miraven somriguem.

Es veien unes persones de classe mitja alta per la manera de parlar.
Em preguntaren coses, així vam començar una conversa. El jove amb digué que no estava gaire bo i que estava prenen les aigües, en un Balneari del poble (com és feia llavors la gent que podia pagar-s’ho).
La senyora, la seva mare, li va proposar que féssim una passejada pel parc, plegats. Afegint, que ella ens esperava allí asseguda en el banc.
En Manel em deia unes coses molt boniques, jo tenia molta vergonya ja que no el coneixia de res i així li vaig dir.
Ens vam anar veien i escrivint. Eren unes cartes en les quals s’hi reflectia un amor sincer, pur.

Un dia em digué: M’apropo a tu perquè veig que ets sincera i m’agrades molt però te de dir una cosa molt trista. Agafant-me la mà em digué:
Jo t’estimo molt i veig que tu amb correspons. Jo sé que no viuré gaire temps i vull morir agafat a les teves mans, mentre tant siguem feliços. Jo li vaig dir que si, però que no perdés l’esperança i que segur viuria molt temps
Així vam passar els mesos. Ell cada vegada estava més malament ja no podíem sortir com abans, però a la vora del llit com si fossin cartes d’amor jo li anava dient coses boniques, les quals ell m’havia ensenyat. Quan tot va acabar, el meu consol va ser passejar pels llocs que havíem anat. Recordant....i mirant... agafats de les mans, les flors que tant admiràvem.

Marcel-la, 16/01/2011

Alumne del Casal de Bigues i Riell

ANÈCDOTA ESTIU 2010

VIBURNUM

LLIMONER

Tinc una amiga preciosa, bona noia, és un àngel, tot s’ha de dir una mica esbojarrada i bastant innocent. Tot plegat, potser en té la culpa els seus 50 infantils anys. I com tothom, la noia té defectes. És d’aquelles persones que tot ho saben.

La història va començar un dia que la vaig convidar a sopar a casa. Al moment d’entrar em va elogià el meu viburnum, un arbre del jardí el qual va confondre amb un llimoner, dient: Com és què no t’ha fet llimones aquest any? – Jo per no ridiculitzar-la no vaig saber que dir i em vaig quedar amb un absurd, -Mira!.

Veritablement a vegades no sabem com devem actuar. La vetllada va ser molt distesa i agradable en presència del meu fictici llimoner.

L’endemà no sabia que fer, l’havia de trucar i dir-li la veritat? Doncs no, no ho vaig fer, no la vaig trucar, em va sortir del cos aquella vanitat inexplicable, la qual em va portar a gaudir del meu arbust, el qual està tan ben adobat que sembla un llimoner.

MARISA, 27 -11- 2010

VAL MÉS RIURE QUE PLORAR

LA IL·LUSIÓ DE LA MEVA VIDA
Llàstima que llavors, ja era massa tard…………
És una frase que mai m’ha agradat massa. Crec que sempre es pot canviar el rumb de la vida.

Quan em vaig jubilar, els meus sentiments personals eren de fracàs total, per no haver pogut al llarg dels anys fer el que a mi, més m’agradava. Per exemple: fer Catequesis als infants, escriure, llegir, fer labors, i altres moltes activitats.
A les hores el meu pensament era negatiu. M’explico!

Als sis anys vaig començar a anar a l’escola, però ho vaig tenir molt difícil per poder anar-hi. La meva mare, estava delicada i jo tenia que tenir cura dels meus germans/es. N’érem sis i jo era la més gran per tant feia moltes faltes. Malgrat tot, com m’agradava anar en aquella escola encara que m’hi moria de fred.

La meva il•lusió des de petita era poder estudiar per ser infermera, però les circumstàncies de la vida, no va poder ser.

Als dotze anys ja em van fer anar a treballar i així poder ajudar a l’economia familiar, com a moltes cases era molt necessari.

Per què aquesta explicació de la meva vida? Doncs perquè reconec que em vaig equivocar al estar un temps negativa.
Ara he trobat el que no havia tingut mai dins l’entorn familiar.
Molt bons amics i persones que si t’ensorres t’ajuden a sortir del forat i a poder tirar endavant.

Per això en agraïment a aquestes persones, reivindico la paraula “que mai és tard” i que sempre es pot rectificar.
Jo desitjo de tot cor que puguem tenir molts anys entre nosaltres, totes aquestes persones que lluiten per el progrés.
Al final jo no he estat infermera, però gràcies a l’ensenyament i la l’Informàtica puc divulgar els meus pensaments per escrit, cosa impensable fa un temps.

Dolors Vilaseca i Llorens Vinyoles
Alumnes del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

EL MEU MAL NO VOL SOROLL

Llàstima que llavors, ja era massa tard. Això és el que ella pensava quan es despertava durant la nit i sentia sobre ella el pes del braç del seu marit que l’estrenyia, que li acariciava el seu cos, i el seus llargs cabells.

Si, llavors ja era massa tard.....les urpes del càncer, l’havien tocat de ple i ell s’han havia adonat de que malgrat tot, encara estimava aquella dona.

La Júlia sempre havia estat al seu costat, criant els seus fills i a la vegada els avis, sempre solucionant els desgavells que podien succeir en un moment determinat.
La Júlia sempre li havia perdonat les culpes i les infidelitats. Déu meu! Aquella dona havia estat sempre al seu costat i ell no se’n havia adonat.

Va ser dos mesos abans de morir quan va percebre que l’estimava.

Quan la Júlia tenia algun moment de lucidesa encara sentia el seu marit que li prometia el cel i la lluna: recorrerien el món, ferien llargues vacances, cosa que no havien fet mai. I llavors ella pensava.... massa tard.........

Em dic Vicenta Sanz i sóc alumna del curs “I tu per què no?.
Estic molt contenta amb aquest curs doncs ni somniant esperava estar escrivint el que escric aquest moment.

Penso que aquests cursos s’haurien de promoure més, doncs ajuden a la gent gran a tenir altres inquietuds, com per exemple: No “poltronar-se” davant la televisió hores i hores. Gaudim de tot el que ens ofereix la vida.
Aprofitem al màxim moure les neurones, hem de pensar que cada dia en perdem unes quantes.
Tenir el cervell ocupat, ens farà oblidar aquella pastilla miraculosa per la depressió, la qual no deixa de ser una droga i com sabem, amb les pastilles curem una cosa i n’espatllem un altre.

Aquest any compliré 69 anys, faig gimnàs dos cops per setmana, vaig d’excursió sempre que puc i...........m’agrada viure!

Espero haver contagiat una mica del meu entusiasme perquè mai repetim la frase:” llàstima llavors ja......................

Vicenta Sanz, alumne del Casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

CULPA NO TÉ QUI FA EL QUE HA DE FER

VEURE ESCOLTAR CALLAR

Llàstima que llavors ja era massa tard…Són paraules que trobem en boca de moltes persones.

Hem d’anar amb compte com parlem davant d’altres persones, hem de mesurar molt el que diem; procurant sempre que no siguin mal interpretades, doncs llavors passa el que passa.
Bé, de passar poden passar varies coses: una d’elles, aprofitar algun mot que pot tenir dues vessants i fer-ne un cabdell ben gros, poder embolicar la troca i aconseguir un mormol que va creixent més i més. Com més llarg millor, sense mirar el mal que s’està fent. En gaudeixen!.

Com queda el qui ha parlat? MALAMENT!

Per desgràcia, si passa alguna cosa contra la nostre persona, sempre som els últims en assabentar-nos de l’enrenou que s’ha format al voltant nostre.

Quan es vol reaccionar, la pedra ja rodola per la teulada. Com arreglar-ho?
Per què, hi ha gent així en ple segle XXI?

Malgrat em pesi, tinc d’acceptar que encara se’n troben, pocs però encara hi ha gent que sembla que no pugui tenir la llengua quieta, només la mou per fer el mal.

Els vull qualificar:

Són persones al meu parer: ignorants, amargades i, supèrbies.

Per què ignorants? La ignorància, és l’enemic més gran que té l’ésser humà. No et deixa créixer, ni tampoc formar-te com a persona. Anul•la! No ets res! ... Qui vol tenir amic així? ... Ningú!

Supèrbia! Orgull! ... No voler admetre que s’estan equivocant amb el camí escollit i sense voler acceptar la mà que se’ls brinda, ni es deixen treure la bena que porten al voltant dels ulls i els taps que duen a les orelles.
Si arribessin, a poder deslliurar-se d’aquests paranys, podrien veure, podrien escoltar, podrien gaudir de tots els beneficis que ens ofereix la vida. La vida a vegades pot ser molt beneficiosa, generosa i positiva i no arribar al final i lamentar-nos dient: llàstima que llavors..............

Rosa Santamarta, Juliol 2009

Sóc, alumne del casal de Bigues i Riells
I faig Català i Informàtica.

COR APASSIONAT NO VOL SER ACONSELLAT

L’AMOR i EL PODER

Llàstima que llavors ja era massa tard...

Tot va començar un quatre d’Agost de 1936 en el cafè Daniels de Paris. Rue de la Paix nº 24, prop de la Tour Eiffel.
Eren quarts de vuit i quasi ja era fosc. Ja sabem que les tardes d’Agost són més curtes i comença la tristor més el plugim de tot el dia, hi va ajudar.

Estic parlant de tristor i per a mi era el dia més feliç de la meva vida, tenia una cita amb el meu estimat François de la Prairie.

En François no era mai puntual però jo ja hi estava acostumada i mentre l’esperava gaudia d’una “cigarrette mentolada”, és el que fumava aleshores.

Estàvem apassionadament enamorats i va ser aquella tarda, que portant un brillant com un cigró em va demanar que ens caséssim.
El meu afany de independència, de llibertat, de ser famosa amb la meva feina, va fer que el rebutges. Això el va deixar fred. Malgrat la negativa no va quedar gaire decebut doncs ell, ja em coneixia prou bé.
Unes setmanes desprès vam anar a viure junts, en la seva mansió prop d’Orleans.

Va passar el temps i els fracassos amb la meva feina perduraven. La pintura necessita inspiració i a mi no m'en venia. Jo volia triomfar, no volia els seus diners, volia ser jo, valer-me per a mi mateixa, ser algú en aquesta vida.

En François anava vivint com sempre: els seus cavalls, la caça, fent festes a casa o més ben dit, bacanals. Per cert, cada vegada més sovint, agafava unes borratxeres impressionants. Llavors venia la segona part: els maltractaments i tenir que aguantar, veure’l flirtejar amb les seves antigues promeses les quals encara em donaven consells maliciosos. "de quan elles ocupaven el meu lloc". Esmentant, que aquelles joies que jo lluïa, les havien portat elles primer.

L’encant d'enamorada em va desaparèixer i vaig caure en una llarga melangia.

Dos o tres cops l’any el meu company François rebia la visita del seu gran amic Tierry Jantjebeton. Era un noble cavaller amic de la infància el qual s’estava amb nosaltres llargues temporades gaudint de tot el que oferia aquell indret: la cacera amb els seus gossos igual que es veu en les pel•lícules, de les piscines fredes i calentes, de les sofisticades festes d’en François.
En Tierry, era un home atractiu, moreno, alt, aproximadament devia medir... quasi un metre noranta. Portava els cabells llargs i quan muntava a cavall se’ls lligava, perquè no li molestessin al cavalcar.

Mica en mica, en secret, Tierry es va enamorar de mi perdudament i naturalment, jo d’ell. Allò si que era un amor intens, pur, tendre, no hi ha paraules per descriure tot el que vaig rebre en aquella època.
Tan intens era l’amor que teníem Tierry i jo, que vam proposar a François que em deixes lliure, a la qual cosa es va negar rotundament; al•legant que jo era d’ell, que érem una parella i que les visites d’en Tierry començaven a ser inoportunes...

Tierry, va marxar per una llarga temporada doncs l’estança a casa era insuportable. Tots tres convivint amb aquell problema no podia ser, no hi havia festes ni caceres que fessin oblidar aquell malestar.

Ja havíem arribat a 1939, quan llavors va esclatar la guerra, els alemanys van envair França. Tots pensareu que només faltava la guerra en tota aquesta història, doncs no, per a mi va ser una alliberació.
En Daniels va marxar al front i jo vaig començar a pintar i a vendre quadres a dojo. Els alemanys tenien diners i els hi agradava les expressions que jo reflectia en aquell tros de tela.

La guerra porta desgràcies a mi em va portar la felicitat doncs en mig del meu èxit vaig retrobar l’amor de la meva vida en Tierry Jantjebeton.

El temps que vam estar junts... és inexplicable, la passió que hi havia entre nosaltres. Em va demanar per casar-nos, però el meu orgull per la meva feina va fer que tornés a rebutjar. Aquells moments de passió, podria estroncar la meva superació dins del món empresarial.

Vam seguir estimant-nos durant un any aproximadament, fins que els alemanys el van empresonar.
La guerra seguia i mentre “La France” es deteriorava, jo anava pujant. Els alemanys seguien sent fidels a les meves obres.

Per fi va acabar la guerra, era Setembre de 1945, però la noticia per a mi va ser una cosa indiferent. Jo ja tenia el que volia: fama, diners i era solvent . Ara ja no dependria de ningú i si m’anava bé podria tornar tots els diners que m’havia donat en François.

Era una altre tarda plujosa de tardor, jo seguia freqüentant el bar de La Rue de la Paix i com sempre fumant les meves cigarretes amb gust de menta. Els vidres estaven entelats però tot i això vaig reconèixer la silueta d’en Tierry el meu amor perdut des de feia temps. Aquí, sí, que maleïa la guerra.
Ens vam estar parlant una bona estona explicant coses passades i jo sabia que d’un moment a l'altre ell m’agafaria la mà i em tornaria a demanar que ens caséssim i naturalment li donaria un si com una catedral.

Doncs sí, em va agafar la mà, però va ser per dir-me que s’havia casat amb la Chantal. Una noia refinada molt coqueta que freqüentava les nostres festes i que portava els xicots com titelles per tot l’amor que els donava.

Com sempre em va pujar l’orgull i em vaig empassar tota la ràbia que m’havia donat la noticia. Freda com un glaço vaig encaixar la desgràcia de no tenir als meus braços l’amor de la meva vida. Havia fet tard perquè havia anat darrera de la fortuna i la fama. I ara de que em servia tot això? Bé, si servia, al menys podia pagar els deutes que tenia d'en François.

Comprenc que he estat molt equivocada i que he barrejat conceptes primordials de la vida.

Marisa i Simeó

Monitors d'Informàtica i Català

Setembre 2009

AMOR IMPOSSIBLE

EL CAMÍ DE LA FELICITAT

Llàstima que llavors ja era massa tard ...

Jo et veia venir pel caminet amb el teu caminar pausat, et veia venir per la finestra de casa amb el cor accelerat. Jo sortia a rebre’t i en el jardí seiem llargues estones mentre tu parlaves molt, i jo no et creia de res.

Més tard, tu vas fer la teva vida i jo la meva.

Un dia vas venir a casa meva i aprofitant que la mare va marxar un moment, em vas dir: Quan jo et parlava, tu no em vas creure mai, de res del que et deia.
Jo li vaig contestar: No! No t’escoltava perquè pressentia la teva mentida, i jo et parlava seriosament.

Més tard et vas casar i no vas tenir gaire sort, car l'amor es una cosa que no coneix un llarg durar.

Va passar molt de temps, fins que un dia ens vam veure a l'estació de Barcelona.
Des d'un tros lluny ens vàrem mirar com un núvol oblidat .
Eres alt i elegant, tu vas agafar el tren, a mi, m'esperava la meva cosina que em digué? que feies mirant cap a l'estació? Jo li vaig respondre: Res, recordava temps passats. Ella em mirà i no contestà...


Fou màgic per uns moments . Ai!... records d’un temps passat.
Llàstima que....




M. Rebordós
Alumne del Casal de Bigues i Riells

ENDAVANT

AIXÒ ES EL QUE EM DEIA MOLTA GENT

“Llàstima que llavors ja era massa tard”... això era la frase que em van dir quan vaig començar unes classes de Català i Informàtica. Però es van rotundament equivocar doncs cada dia m’ho agafo amb més il•lusió.
Totes les persones que tinc al meu costat sempre han estat un gran punt de recolzament sempre m’han donat molts ànims per seguir amb aquesta tasca.
Tinc que confessar, que em costa una mica doncs sóc una mica dura de cervell, em costa comprendre les coses; però vaig tirant endavant.
Massa tard, mai! Us heu parat a pensar la gent que es coneix fent totes aquestes activitats, personalment m’encanta, es molt gratificant i en una paraula: et sens jove.
Es com comunicar-te amb un altre món: coneixements varis, amistats, tornes a recordar coses que havies deixat en l’oblit, en un racó, fora de si mateix.

Així que la frase “llàstima que llavors ja era massa tard” per fer això o allò en aquest moment no hi te cabuda.

Si tenim salut, sempre hi ha temps per fer coses. En la nostre joventut vam fer les que ens pertocaven, ara fent les que bonament podem fer amb ajut d’uns i d’altres.
Per què renunciar al que tenim al davant? Hem d’aprofitar amb alegria.
Renunciar a l’amor per què som Grans? Mai! L’amor és bonic a totes les edats. Ens en podem fer un munt de preguntes com aquestes a les quals hi trobarem: Llàstima que.......... doncs no, em nego terminantment a repetir-la.

Eulàlia, alumne del casal de Bigues i Riells
Juliol, 2009

HORA DEL CONTE

LA CAMISA DE LA FELICITAT

Aprofitan els consells de les persones grans, es pot escriure un munt de coses

El meu avi m’explicava un fet verídic que bé prou podria ser un conte.

Durant la seva vida de joventut va conèixer un noi del qual es va fer molt amic. Aquest noi sempre estava trist i deia que li havien explicat que podria ser molt feliç si es posava la camisa d’un home que fos molt ric.
El meu avi escoltava les paraules del pobre il·lús i sempre el consolava.
Però l’amic, no va poder ésser consolat gaire temps més, doncs el meu avi es va casar i marxar a un altre poble.

Un dia, venia el meu avi carregat arrossegant el ruc que aquell dia no tirava probablement per el carregament, malgrat tot l’avi anava cantant.

Entre “sooo al ruc i arriii tira” va sentir una veu que li deia: - Amo! Fa dies que us veig passar i sempre aneu cantant, xiulant i esteu content; per tant veig que treballeu força, hauríeu d'estar cansat i trist, també veig que els diners no us sobren doncs aneu una mica espellofat.
Parlant, parlant, el meu avi va reconèixer aquell senyor que tenia l’aparença de ric però molt murri. Naturalment! Era el jove veí trist que li parlava.
El meu avi li va respondre: i jo estimat, encara veig que busques la camisa de la felicitat.

Doncs escolta, estic content perquè:... Veus aquella cabana petita que hi ha al mig de la vall, és meva, allí hi tinc la meva esposa i els meus dos fills que m’esperen per sopar. I estic doble content perquè avui i demà menjarem doncs la venda de verdures del meu hort ha estat molt bona.
- Si vols et puc convidar a sopar. Li va dir el meu avi. Però no puc donar-te la meva camisa, com pots veure sota aquesta samarra no hi porto res.
Al ser esmentada la camisa, l’amic va reconèixer al meu avi i tots dos van marxar en busca del frugal sopar.
El meu avi com sempre havia fet, el va consolar i aconsellar recolzant-lo amb la saviesa que personalitza a les persones grans dient-li: Mira estimat! Salut, diners encara que siguin pocs i bon sol, alegren a qualsevol, és a dir, si no és un mussol.

Pensa, que si no hi hagués un "si no fos" tots seríem més feliços.

MARISA I SIMEÓ, 28/05/09

ELS CONSELLS DELS AVIS

ELS NOSTRES AVIS

Els consells que ens han donat els nostres besavis i avis, que n’hem fet?
Ara, en aquests instants només els podria convèncer de que el nostre temps té raó, si de debò aconseguíssim viure en pau i unió.

Parlar dels consells dels nostres avis és una mica complex, doncs podríem tocar molts temes.
Un d’ells per exemple seria reflexionar sobre...

Els nostres avis no tenien tren elèctric, ni bicicleta, no hi havia nines sinó “pepes de cartró, tampoc hi havia “game boys”. Pot ser sí algun cavall de cartró.
Quan aprenien la lliçó de l’escola ho feien amb un llibre gruixut dels seu germà o cosí gran.
Hi havia una educació més refinada: Quan es tenia que respondre a un superior, es deia: “Què mana”? sí senyor i sí senyora.
Els nostres avis, no entendrien per què es deixen de racó aquestes pilotes i joguines que ja no fan il·lusió...
Com és que ara amb llibres tan esplèndids no s’aprengui la lliçó. I, què és això de? “ara vull i ara no vull”.

Recordo que el meu avi sempre m’explicava un relat el qual ara ens servirà d’exemple per lligar-ho tot.

Estava el meu avi plantant i regant les seves cols i els seus enciams quan de bon mati un home es va parar i mirant-lo li va dir: - Quina verdura tan fresca i quins fruiter tan xamosos. Com ho fa per tenir aquest camp tan vigorós? - Jo, no aconsegueixo ni un trist tomàquet.

El meu avi li va respondre que sols hi posava: dedicació constant, molt amor i que tenia un costum, mentre regava els cantava i els parlava a totes les plantes.

Del relat podríem treure la moralitat de que: amb la constància, el respecte, i sobre tot la il·lusió podem aconseguir miracles.
Tot depèn l’interès que es posi en cada cosa.
I recordar sempre:

“Qui l’hort bé cultivarà, molt pa estalviarà”

MARISA i SIMEÓ, 28/5/09

VIATGE D'ESTIU

VIATGE D’ESTIU

Sé que ja ha passat el dia de fer la feina d’estiu, manada per la nostra coordinadora Sra. Victoria. Tema: Vacances, unes 25 ratlles i posar-hi una foto autentica o vídeo.

Malgrat que és tard, els de Bigues i Riells farem la feina amb l’excusa de sempre i que és ben certa “ELS NÉTS”. Mireu que en ocupen d’hores aquesta canalla!!!!!
Allà on estiguis quan hi són ells, acabes tan esgotat que passes del Blog i de tot el que t’envolta.

Bé, el nostre tema és curt, si més no curiós:

Com cada any hem de partir les vacances en tres parts: França on hi ha la meva família, Andalusia on hi ha la família d’en Simeó i la resta com deia amb els néts.

Aquest any els dies de Andalusia vaig descobrir una cosa curiosa: Andalusia ja coneix el “Pa amb tomàquet”.

En molts llocs on vam anar ens el van oferir i per cert amb una personalitat exquisida doncs el serveixen així: el pa torrat per una banda i un petit bol d’autèntic tomàquet rallat el qual tu et tens que estendre per sobra del pa amb una cullereta. Ah, m’oblidava!!! També hi posen un altre bol petit amb autèntic “all i oli.

La foto adjunta és la estació de tren antiga de Serón. És el poble on hi resideix encara, part de la família.

Ara el tren ja no hi arriba, però això és una historia per un altre dia.

MARISA I SIMEÓ, 14/9/08

CONNEXIÓ

Per a tots els alumnes de Català i Informàtica del Casal de Bigues i Riells, moltes gràcies per haver fet possible la creació d’un grup de joves de més de 60 Anys. Per poder desenvolupar el Programa de “I tu per què no” que la Diputació de Barcelona va promoure per tots els Municipis de la Província de Barcelona.
Per a tots vosaltres estimats alumnes un gran agraïment per la vostra dedicació i entusiasme.

SIMEÓ ESTEVE i MARISA

!3/6/2008

CAMINS DE LA VIDA

MARE DE DEU DEL SANTUARI DE PUIGGRACIOS


NOCES D’OR

Fa 50 anys des de el dia que ens vàrem unir en matrimoni.

Quantes hores bones hem tingut!
Quants obstacles hem superat, al llarg d’aquests cinquanta anys!

Hem tingut dos fills que varen ser la il·lusió de la nostre vida.

Intentaré resumir la experiència com a parella que ha estat molt positiva: en el amor sempre ens hem respectat l’un a l’altre. Però no ens enganyem durant tots aquests anys hi ha hagut de tot, moments bons i d’altres no tant. Però sempre ens hem ajudat a superar-los, principalment en aquells moments que només veus foscor, no trobes la llum n’hi la força que necessites.

Des de la nostra jubilació, la nostra vida ha fet un pas molt important al introduir-nos en activitats que es fan al nostre poble; ara també tenim la possibilitat d’aprendre a escriure en Català, ja que no és el mateix parlar-lo que escriure’l.

Amb tots aquest afers que hem fet fins ara estem preparant un dia molt important en les nostres vides com són les nostres “Noces d’Or”.

Serà una festa molt bonica, hi haurà una celebració a l’Ermita de Piuggraciós, muntanya amb monestir molt emblemàtica que hi ha a prop del nostre poble.
Després familiars i amics que són molt importants en les nostres vides, ens acompanyaran a dinar en un Restaurant per gaudir tots plegats d’aquest gran dia.

Espero que entre tots els amics del programa “I tu per què no”? I hagi moltes persones que també com nosaltres puguin celebrar aquest dia, tan esperat en la època de la tercera edat,

DOLORS VILASECA, alumne del Casal.
13/6/2008

IRRESPONSABILITAT

CIVISME

Em dóna la impressió, que la paraula “reciclar” no la volem entendre. Amb tota la informació que l’Ajuntament en el seu moment va donar , inclòs el cubell orgànic per la casa, no ha servit de res.

Visc en el centre del poble i és molt lamentable veure les escombraries que la gent llença sense cap control. Tot hi val, és una llàstima que no s’aprofiti, perquè estic rodejada de contenidors: vidre, cartó, plàstic, orgànic i a més n’hi han dos per els estris. Hi no serveix per res.

No puc acabar d’entendre el per què?. Amb tots els mitjans que tinc al meu entorn, la gent no sigui conseqüent del mal que amb el nostre comportament ens estem fent a nosaltres mateixos.

Jo vaig tenir una mestre que sempre ens deia: “Els fills sou els miralls del pares” i és veritat, el que tu fas ells faran el dia de demà.
Per tant estic plenament convençuda que si ells no tenen el civisme necessari, que és del que es tracte “Ci-vis-me”, els fills no hi posaran cap atenció.
En una societat de consum com la que tenim actualment: comprar, estrenar i llençar, és necessari que siguem tots més responsables i posem més atenció a l’hora de relacionar residus. No és tan difícil com sembla, simplement posar-hi bona voluntat i d’aquesta manera deixaríem de veure diàriament com dins del contenidor de l’orgànic es llença capses de fusta, en el de cartró plàstics i llaunes i entre mig de tots ells, mobles.

Si això no s’arregla anem en camí de que els barris es converteixin en deixalleries.
És trist pensar en el mal que estem fent al medi ambient, amb el nostre mode de fer tan poc disciplinat.

Al final ens afecte a tots i les noves generacions tindran que carregar amb les conseqüències dels nostres errors.

ROSA SANTAMARTA. Alumne del curs “ I TU PER QUÈ NO” ?
12/6/2008

ELS ARTISTES

DEDICAT AL MEU ESPÒS

Quan jo vaig conèixer al meu marit, feia l’ofici de “tallista”. Tallista és la persona que fa obres d’escultura en fusta. És una feina pura artesana.

Agafava la fusta en brut i de mica en mica anava perfilant el que ell volia. Podia sortir alguna cosa floral, mitològica o qualsevol altre cosa.

Per el meu germà li va tallar “ Els quatre evangelistes” . Per els que no ho saben us diré que hi ha representat: Un àngel, un lleó, una àliga i un toro. Era una meravella, doncs les ales del àngel i les de l’àliga quan les miraves semblava que els relleus cobressin vida, donava la sensació que anaven a sortir volant.

Ara podria aprofitar per dir, que no és veritat la dita de: “En casa del herrero cuchara de palo” doncs tinc en el passadís de casa una consola tallada per el meu marit en la qual reflexa la puresa artesana perquè cap dels costats són iguals.

Quan el meu marit estava fent el servei militar, va guanyar un premi perquè li va fer una talla que reflectia un “Sancho Panza” (a un militar de alto mando).

És trist, i fa molta llàstima que es perdi aquest i altres oficis tan artístics.
Aprofito el blog del casal per reivindicar l’ofici doncs quan parlo amb alguna persona fent referència d’aquest tema, la gent posa una cara dient: “ De que parla aquesta”?

Tinc il·lusió que quan se jubili, si encara té bona vista, faci alguna coseta.

Dedicat al meu espòs, amb tot el meu amor.

MANOLI, 12/6/2008

EL MÓN

EL MÓN

Cada vegada el món està més embolicat i pensar què això ho fem els homes`de tot el món? Tan bé que podríem està si tothom fes la seva tasca sense egoismes
El món està preparat per que tothom pugui menjar i gaudir sense problemes però també sense luxes i així poder gaudir sense sofriments, les coses no van malament perquè sí sinó perquè son els egoismes i les males consciencies de les persones que estan al poder si no aprenem a compartí no anirem mai bé, cada vegada anirem pitjor
Vaig llegir al diari que teníem una visita important que era el president de Libia, va venir amb 300 persones, li van fer un campament als jardins de la Moncloa i ha passar-ho bé
Com potser que els governants facin aquest despilfarros tan parlar i parlar per res i espatllar-ho tot.

Voldria explicar el que està passant a Bolivia de la manera que jo ho veig semblava que aquest senyor ho faria mol bé però resulta que vol fer una llei per poder quedar –se sempre al poder com el Chaves això tampoc es just

Marcel·la Rebordós alumne de “i tu perquè no? “

DIA A DIA

DIA A DIA

Bé, passo a fer un relat sobre el canvi climàtic que tan ens preocupa i que tothom en parla sense saber ben bé que és el que passarà d’ara en endavant.

Avui dia en que em poso a fer aquesta redacció, de bon matí, quan encara no m`havia llevat, sento un rumor de màquina com si fos un tractor....Ondia! exclamo.. què esta passant?, i dic què esta passant? perquè on estem vivint no se sent absolutament res que no siguin els gossos del veí proper o algun que altre cotxe que passi per allò de que no sigui dit, o ben bé al vespre els pardals i ocells del bosc quan van a dormir amb al seu xivarri habitual
Surto tot d’una a la terrassa i veig una gran excavadora amb una pala enorme que esta aplanant el solar del costat de casa. Bé, jo ja sabia que havien de fer una casa, però no esperava que es posessin a treballar tan d`hora. Ho! Ho!.....Ara si que va de debò!

Una vegada hem esmorzat em dedico a fer les feines habituals de la llar, com fer el llit, eixugar els plats, etc etc....Tot d’una se m`ocorre mirar un altre cop per la finestra quan topo amb la mirada del tractorista. “Bon dia, senyora!” em diu. Jo avergonyida, perquè em sembla que s’adona que l’espio, li contesto com aquell que no vol la cosa “Bon dia”

Bé, no és cosa de estar amagada. Ja que el senyor sembla que vol parlar, surto a la terrassa i ell segueix- “Estan bé aquí! Oi!?” Jo li contesto- “Ja comença la casa?” li dic. Ell respon “No senyora, sols estic aplanant la parcel·la doncs els amos volen que la netegi perquè a vostès no els entri l’aigua. “Ai grácies!”..penso...”sí que s’està molt bé aquí, la vista és molt bonica i el lloc tranquil”. Li dic “és qüestió de seguir en las tasques de cada dia. Bon dia, senyor”. Ell repeteix “Si, bon dia”

Més tard surt a la terrassa el meu marit i la conversa continua
“Mira”- em diu el meu marit, quan entra de nou-“El senyor del tractor em diu que a ell li faria il·lusió tenir una casa, però que per aquí no li és possible poder-la adquirir-la doncs son molt cares i la seva senyora ha volgut comprar un pis, però ell somia poder tenir-la per estar al jardí i plantar en l’hort, tomàquets i verdures ara que les coses s’estan posant tan malament i els treballs no son segurs”. En fi, que estem de sort!. Doncs, pel que sembla, les coses s’estan posant malament, no plou quan és necessita. Hi ha sequera i el clima esta canviant. Els treballs trontollen i la gent no se sent segura enlloc.

Nosaltres, que estem en un món que sembla avançat, on la gent és civilitzada, crec que tenim l’obligació de tenir cura de les nostres terres i les nostres obligacions com a ciutadans que vetllen per les civilitzacions futures, cosa que sembla impossible per la quantitat de gent que pobla la nostra terra. Ja que no poden gaudir d’una llar digna com somien, a no ser que entre tots ens concienciesim de que la terra no ha sigut mai de l’home, si més no l’home és de la terra i a ella tornarà quan és mori. Per tant crec que és una obligació i un deure vetllat per ella.

Nuria Castañé alumna de “i tu perqué no? “

MEMORIES D'EN LLORENÇ

MEMÒRIES D'EN LLORENÇ

Des de la meva infància vaig ser un noi de poble
Envoltat de boscos i camps de conreo: En les hores que tenia lliures feia un passeig amunt i avall per escoltar el cant dels ocells i corre el darrere dels animalots del bosc com esquirols, papallones, la llebre
i moltes d’altres que ara no recordo. La meva infantessa va ser feliç fins que a mitjans del segle 20 va començar la guerra, tenia 6 anys; en els tres anys que va durà no vaig poder anar a l’escola per que no ni havia.
Quan es va haver acabat la guerra vaig anar 2 anys a aprendre d’escriure i llegir de vespres, perquè els meus pares en feien anar a treballar la terra, i cuidar el poc bestiar que teníem, per poder portar uns diners per sobreviure, acabada la guerra de lo poc que teníem, els meus pares varem quedà sense res.
Al fer-me adolescent i sempre lligat a la pagesia vaig fer treballs variats, com anar uns anys a la pedrera, i també vaig treballar per cases pairals amb bona situació em feien un contracte per fer la feina amb els animals, conreaven les terres; per després plantar lo que corresponia a cada estació de l’any. D’aquesta manera vaig arribar als meus 38 anys. ja havia format una família i la meva il·lusió era ampliar els meus coneixements dintre del que feia ens varen oferir anar de masovers a un mas que hi havia una granja amb 5.000 pollastres 150 verres 5 mascles amb producció i 500 porcs d’engreix.
Per mi va ser una fita molt important, em moltes mes responsabilitats. Fins i tot em varen proposar a l’hora de vendre el bestiar, fer els tractes amb el negociant que comprava el bestiar d’aquesta manera vaig arribar a l’edat de la jubilació, d’ales hores en sa la meva vida ha fet un pas molt important per el que havia fet fins aquell moment.
Vaig tenir la oportunitat d’introduir-me en moltes activitats que fan al poble, en el temps que tenia lliure em vaig apuntar per fer informàtica sense saber si me’n sortiria, gracies a un bon professor que m’ha ajudat molt; puc dir que mes o menys vaig fent algunes coses

Aquí s’acaba la meva historia.

Llorenç Viñolas Alumne de "i tu perquè no?"

UNA EXCURSIÓ ACCIDENTADA

Les dues amigues també es fan fotografíes, per poder explicar als seus néts les aventures de tots els dijous.





UN DIA DE VENT

Les dues amigues, anaven caminant per el camí de Can Noguera, tranquil·les i com sempre explicant-se coses.
Aquell dia van fer un camí nou, semblava ser més divertit i no tant rocós, havien violetes, algunes roses, basses d’aigua i hi començava haver força vegetació. La panoràmica era espectacular, veure la muntanya de Riells del Fai, poder entreveure La Vall Blanca i les muntanyes de Sant Miquel del Fai era un regal pels ulls.
Des de lluny totes les muntanyes enganxades semblaven tocar el cel i es podia sentir el cant del rossinyol.
- Quin racó tan preciós!!! – quanta bellesa.

Les dues amigues van seure a terra, es punxaven el culet, però elles felices i contentes de poder gaudir d’aquells moments, en mig de tanta verdor i tranquil·litat. El seu lema era riure i més riure.
Al cap d’una estona es va girar un vent inhòspit, amenaçador, els arbres tocaven quasi a terra, de cop es va fer de nit i les dues donzelles van començar a corre camí avall, els arbres seguien amb aquell fort vaivé . En pocs moments s’havia tornat un paisatge idoni per una pel·lícula de por.
Els camps de blat s’havien transformat i semblaven un mar embravit.

Llavors a mi, la Lola tot corrent i treient llenya del foc doncs teníem una por inimaginable em va venir al cap, poesies d’infantesa.

Hace olas y no es la mar
Lleva espinas y no es pescado
Es la casa más bonita que en la tierra se ha criado.

Més que poesia és una endevinalla. És el camp de blat.

Col·laboració de Lola Valls, Alumne del Casal

3/6/2008