DIA A DIA

DIA A DIA

Bé, passo a fer un relat sobre el canvi climàtic que tan ens preocupa i que tothom en parla sense saber ben bé que és el que passarà d’ara en endavant.

Avui dia en que em poso a fer aquesta redacció, de bon matí, quan encara no m`havia llevat, sento un rumor de màquina com si fos un tractor....Ondia! exclamo.. què esta passant?, i dic què esta passant? perquè on estem vivint no se sent absolutament res que no siguin els gossos del veí proper o algun que altre cotxe que passi per allò de que no sigui dit, o ben bé al vespre els pardals i ocells del bosc quan van a dormir amb al seu xivarri habitual
Surto tot d’una a la terrassa i veig una gran excavadora amb una pala enorme que esta aplanant el solar del costat de casa. Bé, jo ja sabia que havien de fer una casa, però no esperava que es posessin a treballar tan d`hora. Ho! Ho!.....Ara si que va de debò!

Una vegada hem esmorzat em dedico a fer les feines habituals de la llar, com fer el llit, eixugar els plats, etc etc....Tot d’una se m`ocorre mirar un altre cop per la finestra quan topo amb la mirada del tractorista. “Bon dia, senyora!” em diu. Jo avergonyida, perquè em sembla que s’adona que l’espio, li contesto com aquell que no vol la cosa “Bon dia”

Bé, no és cosa de estar amagada. Ja que el senyor sembla que vol parlar, surto a la terrassa i ell segueix- “Estan bé aquí! Oi!?” Jo li contesto- “Ja comença la casa?” li dic. Ell respon “No senyora, sols estic aplanant la parcel·la doncs els amos volen que la netegi perquè a vostès no els entri l’aigua. “Ai grácies!”..penso...”sí que s’està molt bé aquí, la vista és molt bonica i el lloc tranquil”. Li dic “és qüestió de seguir en las tasques de cada dia. Bon dia, senyor”. Ell repeteix “Si, bon dia”

Més tard surt a la terrassa el meu marit i la conversa continua
“Mira”- em diu el meu marit, quan entra de nou-“El senyor del tractor em diu que a ell li faria il·lusió tenir una casa, però que per aquí no li és possible poder-la adquirir-la doncs son molt cares i la seva senyora ha volgut comprar un pis, però ell somia poder tenir-la per estar al jardí i plantar en l’hort, tomàquets i verdures ara que les coses s’estan posant tan malament i els treballs no son segurs”. En fi, que estem de sort!. Doncs, pel que sembla, les coses s’estan posant malament, no plou quan és necessita. Hi ha sequera i el clima esta canviant. Els treballs trontollen i la gent no se sent segura enlloc.

Nosaltres, que estem en un món que sembla avançat, on la gent és civilitzada, crec que tenim l’obligació de tenir cura de les nostres terres i les nostres obligacions com a ciutadans que vetllen per les civilitzacions futures, cosa que sembla impossible per la quantitat de gent que pobla la nostra terra. Ja que no poden gaudir d’una llar digna com somien, a no ser que entre tots ens concienciesim de que la terra no ha sigut mai de l’home, si més no l’home és de la terra i a ella tornarà quan és mori. Per tant crec que és una obligació i un deure vetllat per ella.

Nuria Castañé alumna de “i tu perqué no? “